Document aclaparador. Obriu els ulls catalanetes, mallorquinetes, valencianetes, franjolines i nordcatalanes, també, que França és 3/4 del mateix. Espanya és singular
Coets i petards de joia han sonat pels voltants de les 11 de s'hora baixa per la desfeta d'un dels símbols més preuats de la seva nació inventada i imposada. A viam si aquests sàtrapes de l'imperi es fiquen l'orgull pel cul, els hi rebenta i els hi queden els collons penjats dels seves santes catedrals del futbol.
Vull que pari aquest mal vent de ponent, vull mirar al llevant, al de casa i al de més enllà; on els mals històrics no han esborrat les mostres de culura ancestral que, barrejades amb la contemporània, són símbol d'autoestima per lo propi i el combustible ideal per a cel·lebrar amb alegria les petites victòries; Encara que siguin en forma de derrota de l'enemic i malgrat segueixin bufant mals vents.
Dschinghis Khan - Moskau
També vull mirar al nord, on la societat és més rica, culta, justa i educada. Vull veure recuperada la grandesa d'un sistema educatiu que formi ciutadans lliures, com el de Finlàndia, que ens va arrabassar la Guerra Civil, on no hi hagi funcionaris-professors sinó que hi hagi mestres que transmetin els coneixements com ha sigut transmesa de generació en generació aquesta polka acapella finlandesa:
Aquest dissabte vaig gaudir d'allò més amb el concert organitzat per la CAL en el marc del Culturaviva. Hi havia un ambient genial, molts amics, bona gent i unes ganes de festa inacabables tot i el cansanci acumulat de la revetlla de Sant Joant -per cert- desconeguda Festa Nacional dels Països Catalans.
Reconec la magnífica feina de la CAL, tot i que barrejar massa la seva tasca amb la política pot fer recular l'assoliment dels objectius que busquen amb actes com el Culturaviva, que són, entre d'altres, donar un impuls a la llengua i la cultura catalana en la població on es realitza. Perquè el que passa és que la cel·lebració acaba tenint un caire unicultural i unipolític. Això fa que s'accentuï el fet que la catalana és una de les cultures més incompreses i marginades. I no entraré en victimismes, és un fet consumat per la història.
Quan em refereixo a barrejar-ho amb la política em refereixo a la reivindicació de Països Catalans, aquí l'exclusió és doble, per part d'espanyols i de blavers d'arreu del territori. Joan Fuster deia amb sornegueria que "Al País Valencià hi havia alguns blavers, però que al Principat ho eren tots.". Penso que s'hauria d'incidir en la idea de la unitat popular i no en la d'un mapa que doni a entendre una annexió territorial que els espanyolistes titllaran d'emulació del nazisme o del pitjor dels imperialismes violents. Tot i que ells, els que ténen una identitat nacional que es basa en l'anorreament de la nostra, sempre criminalitzaran els nostres drets fent-nos passar pels botxins, molt cínic tot plegat.
Val a dir que si aquesta reivindicació no la fa desacomplexadament qui l'hauria de fer -Eo...? algún polític per aquí?-, algú cal que la faci, com passa en tantes altres coses que ens manquen. Així que...:endavant, CAL!
Vam gaudir doblement perquè a part dels grups principatins (Mesclat i la D'harma) vam poder rebre l'alenada fresca de la música dels mallorquins Al-Mayurqa i els Antònia Font. Sempre reconforta conèixer aspectes desconeguts de la pròpia cultura (danses populars mallorquines al so dels Al-Mayurqa) i poder viure un temps tranquil pensant que la cultura contemporània i tradicional, malgrat arraconades fins i tot a casa nostra, segueixen cuejant.
Aquí si que es fa patent la discriminació i silenciament que sofreixen aquestes mostres locals de cultura universal de qualitat indiscutible. I no només en els territoris dominats per governs autonòmics saquejadors. El gust ja és una altra cosa. Per a mostra un botó:
Antònia Font - Viure sense tu
Ve al cas comentar que moltes de les cançons de Mesclat són versions de cançons de l'època de la cançó protesta que per pena de tothom segueixen ben vigents. Potser cal estar amatents i recordar què deia Fuster (entre d'altres, aguna cita no vé a cuento...però sortien a la mateixa font):
Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.
Ha de quedar clar que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida, ens la volen acorralar al reducte folclòric; i no, aqui hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua. O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai.
Ser perseguit, és ja una victòria.
Aquesta última ens fa tenir idea de a quins nivells de indigenisme hem arribat a certes parts de la nació.
O la cultura com a eina política per difondre la mentida
El catalanisme popular (el que va de Salses a Guardamar) sempre ha lluitat contra la pesta blava, que es presenta en diverses formes arreu del territori, però que al País Valencià és on ha trobat els seus adeptes més fonamentalistes i on des de fora s'ha decidit incidir per dividir.
Vista la situació amb prespectiva històrica, expressions vehements d'aquesta lluita com la següent cançó han servit d'eina per potenciar la demonització de la indentitat nacional d'aquelles contrades on el desequilibri demogràfic ha decantat la balança cap a les forces colonitzadores.
Brams - La pesta blava
Però com diu la dita saharauí “encara que la mentida corri cent anys, la veritat l’atrapa en uns segons”. I, clar, mantenir viva la mentida -i escampar-la no només a casa, sinó a Madrid, Tel Aviv (Israel) i a Rabat (Marroc)- des de les institucions, costa diners. Concretament 2,5 milions d'€. Senyal que no tot està perdut...encara.
A València -entesa des de la metròpoli com el litoral que no ténen a la meseta-, com a bons provincians, els espanyols con valencianía queden enlluernats amb els grans musicals que s'ultrafinancien per donar a Madrid un caire no tant de capital administrativa de l'imperi. Des del "levante" han intentat emular aquesta grandesa "madrile" amb un musical sobre Jaume I.
Quan ho vaig llegir vaig flipar...Vaig entendre que es tractava d'un altre intent de tergiversar la història quan vaig arribar al punt on deien que es titulava Balansiyyá (transcripció àrab de València). De seguida vaig associar-ho amb els intents per dotar la identitat valenciana d'un precatalanisme d'arrels àrabs. Fa anys fins i tot van iniciar un barroer intent de fer creure que el valencià prové de l'àrab! A això van haver d'arribar per fonamentar un suposat sentiment d'autèntica valenciania previ al repoblament amb catalans i aragonesos.
L'espectacle ha defraudat, però no precisament pel seu anticatalanisme -en la forma subliminal del no apreci com a forma de despresci- sinó per (copio de l'Avui):
(...) L'espectacle -en castellà, com no...-, que narra una fictícia història d'amor entre el suposat fill de Jaume I, Alfonso, i Azahara (Tessa, la valenciana d'Operación Triunfo), filla d'un apòcrif rei musulmà de València, no fa en cap moment esment de Catalunya, s'hi refereix com el Norte, i Jaume I surt com a rei d'Aragó. Les quatre barres només llueixen un cop, i com a estovalles, però com a estendard només s'aprecia la creu de Sant Jordi. (...)
Espero que sigui certa la dita saharauí que diu que “encara que la mentida corri cent anys, la veritat l’atrapa en uns segons” i que la mala qualitat de l'espectacle li dongui el descrèdit que es mereix.
D'altra banda, mentre que ahir descobria la tradició que mana anar a mullar-se els peus a la platja valenciana de la Malva-rosa mentre s’expressa un desig, avui al Telenotícies del PSC (TVE3, la seva) sortia la platja en qüestió plena d'espanyols aficionats veient el decrèpit partit de la seva selecció en una pantalla gegant. He de recordar comprar petards per celebrar la seva eliminació...
Com sempre, fins i tot en la cada dia més sucursalitzada TVE3, tot val per silenciar les mostres de catalanitat del País Valencià i potenciar les d'espanyolitat del "levante". Lamentable...
Malgrat el que se'ns vulgui fer creure, res no ens farà deixar de ser fidels al nostre poble.
Cada dia constato la instatisfacció general de part de la gent que m'envolta. Lluny de ser egocèntric i pensar que sóc jo qui els hi provoco aquesta angoixa existencial; es pot pensar que és propi d'una societat avançada desitjar més benestar, felicitat o que les coses funcionin simplement millor i les queixes són fruit d'aquesta recerca vital del millor benestar possible.
Però a la vegada que creix l'economia i, suposadament, es desenvolupa la societat, incrementen les depressions, les baixes laborals, els suïcidis...són estadístiques poc amistoses de presentar al gran públic. No em molestaré en cercar-les. Si algú hi té interès té Google. Però si que potser cal fer un alto en el camí i repensar el model de vida que portem i racionalitzar la rutina quiotidiana a la que ens sotmetem per tal d'alleujar els daltabaixos de la vida en 'llibertat'.
La gent s'ha oblidat de certes coses importants.No s'inverteix en les persones, sinó en ciment, s'ha perdut el contacte físic entre éssers, regna un distància asèptica i una incomunicació paradoxal amb els mitjans de que disposem.
És com si patíssim un alzheimer col·lectiu Jalea Real - Alzheimer
Una abraçada pot ser quelcom agradable però l'abraçada de l'ós és aquella en què, després d'abraçar-te, el simpàtic omnívor et rebrega fins a la mort o la rendició.
Això és el que crec que fa el sociatisme del tarannà (i el de sempre); legitimar la conquesta i la farsa democràtica amb bona cara mentres fa proselitisme constitucionalista i fonamentalisme espanyolista tot i mostrar-se allunyat dels extrems.
La farsa és més accentuada si analitzem el paper dels seus ideals republicans en el marc d'una monarquia parlamentaria i el seu socialisme al dictat dels mercats. Tot un despropòsit...
Dilluns de derrota però sense caure amb el desànim em trobo amb la columna d'opinió de Pere Bonín al 'diari' Metro. Reflexions d'aquelles seves que tan m'agraden perquè recorden la dignitat de quan la nació no havia finat amb glòria. El tradueixo:
DIA DE REBAIXES - La nació catalana està perduda, per Pere Bonnín
La meitat dels catalans convocats han votat en el referèndum de l'Estatut. D'aquests, en números rodons, el 74% ha dit sí, el 21% ha dit no i el 5% ha votat en blanc. Els dirigents del sí no hi caben de goig. Els del no miren de compondre la desfeta. Però el més significatiu ha estat el procés de negociació.
La reacciò enfurismada dels representants de l'espanyolisme castellanitzant o, per abreviar, castenyolisme, m'han fet recordar la protesta de Guillem de Vinatea al rei Alfons III el Benigne, qui, per intrigues de sa segona esposa, Elionor de Castella, volia donar a l'infant Fernando, fill d'aquesta, nombroses ciutats i viles de Castelló, Alacant i València. Resumeixo a català actual: "Molt ens meravella del senyor rei i de tot son Consell que aitals donacions faceu i consentiu; car això no vol dir sinó toldre i separar el regne de València de la corona d'Aragó, car sense aquestes ciutats i viles València no seria res; per això nosaltres no ho consentim i ho contradirem." També li deia que el rei i el Consell es posaven en tal punt d'ésser traïdors, bé a Sa Majestat, bé al poble de Catalunya, i que no canviarien de parer tot i que els matés. La reina Elionor, tota irada i plorant, va dir: "Senyor (sic), esto no lo consentiría el rei (sic) Alfonso de Castilla, hermano nuestro, que el no los degollase todos." El rei català li va respondre: "Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella."
L'anècdota revela que de l'Edat Mitjana ençà la noblesa castellana volia apoderar-se de les terres catalanes i que la classe dirigent catalana, políticament babaua, perdia poder anteposant els interessos particulars als interessos nacionals. També ens demostra que alguns representants del poble, com Guillem de Vinatea, opten per la fidelitat nacional abans de cometre una traïció induïda per uns dirigents deslleials. L'any 1714 l'aliança franco-castellana va aprofitar la victòria de les armes per abolir la Corona d'Aragó i els estats que la formaven.
D'aleshores ençà, cada cop que els catalans han aixecat la veu per reclamar les llibertats arrabassades han rebut una ofensiva ferotge, com s'ha demostrat en el procés de negociació de l'Estatut. Manuel Fraga Iribarne, exministre de la dictadura franquista, fundador i president d'honor del PP, ho va dir ben clar: "Catalunya fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario". Els castenyols com Fraga ens diuen despectivament polonesos amb tota la raó. Catalunya, com Polònia, té una història malaurada. Polònia fou repartida entre dues potències veïnes l'any 177, i el 1795 l'estat polonès deixava d'existir. Catalunya ho fou l'any 1659, i el 1714 els estats catalans deixaven d'existir. Tant Catalunya com Polònia han estat víctimes d'una classe dirigent deslleial al país i servil als nous amos. L'himne comença dient "Polònia encara no està perduda". La nació catalana està perduda, almenys durant els propers anys, car el sí a l'estatut ha guanyat per majoria.
La Constitució de 1978, prohibint la federació de comunitats autònomes, fa impossible ressucitar els estats catalans. I els dirigents catalans, els que realment tenen pes i només cerquen el que en poden pescar, ja estan satisfets amb un estatut rebaixat. Peix al cove!
metro directe, dilluns 19 de juny de 2006 --
NOTA: En aquella època on posa Catalunya cal llegir PC. No la CA de les 4 províncies. Fins quan restarà desactivada la necessària dignitat nacional després d'aquest Sí 'massiu'!? No ens podem permetre estar d'aqui uns segles explicant la renúncia que acabem de fer com a poble perquè ja no existirem, a aquest pas...serem una peça del museu dels pobles en les vitrines de l'Aldea Global Thematic Park.
Josep Ma. Cantimplora i l'orquestra cloratita - El porró (ritme de 'porrompompero') (...) Però em va robar em va fotre el porró un bombero, porró em va fotre el porró un bombero, porró que anava a apagar foc em va robar em va fotre el porró un bombero, porró em va fotre el porró un bombero, porró que anava a apagar foc. I una nit a la taverna estavem de celebrada que la selecció espanyola havia estat eliminada havi-havia estat eliminada la sele-la selecció espanyola i això-i això és el que més m'agrada (...)
No prou enutjat perquè "la Caixa" patrocini la "selección nacional". Ara hem de veure en què es gasten els diners que haurien d'anar destinats a obra social...
Aquest matí he rigut amb els presentadors dels Matins de TV3 després de veure la patètica escena d'aquesta selecció decadent i desencisadora tant per qui li agrada el bon futbol com a qui li sua. Després de passar el vídeo que trobareu a l'enllaç següent, sortia la periodista dels esports amb cara de cirsumstàncies veient com els 2 presentadors del programa es partien de riure de mala manera. HAHAHA!
Aquí podeu veure la diferència de sensibilitats entre lo 'ehpan~ol' i lo argentí:
