Frescor mediterrània

Aquest dissabte vaig gaudir d'allò més amb el concert organitzat per la CAL en el marc del Culturaviva. Hi havia un ambient genial, molts amics, bona gent i unes ganes de festa inacabables tot i el cansanci acumulat de la revetlla de Sant Joant -per cert- desconeguda Festa Nacional dels Països Catalans.

Reconec la magnífica feina de la CAL, tot i que barrejar massa la seva tasca amb la política pot fer recular l'assoliment dels objectius que busquen amb actes com el Culturaviva, que són, entre d'altres, donar un impuls a la llengua i la cultura catalana en la població on es realitza. Perquè el que passa és que la cel·lebració acaba tenint un caire unicultural i unipolític. Això fa que s'accentuï el fet que la catalana és una de les cultures més incompreses i marginades. I no entraré en victimismes, és un fet consumat per la història.

Quan em refereixo a barrejar-ho amb la política em refereixo a la reivindicació de Països Catalans, aquí l'exclusió és doble, per part d'espanyols i de blavers d'arreu del territori. Joan Fuster deia amb sornegueria que "Al País Valencià hi havia alguns blavers, però que al Principat ho eren tots.". Penso que s'hauria d'incidir en la idea de la unitat popular i no en la d'un mapa que doni a entendre una annexió territorial que els espanyolistes titllaran d'emulació del nazisme o del pitjor dels imperialismes violents. Tot i que ells, els que ténen una identitat nacional que es basa en l'anorreament de la nostra, sempre criminalitzaran els nostres drets fent-nos passar pels botxins, molt cínic tot plegat.

Val a dir que si aquesta reivindicació no la fa desacomplexadament qui l'hauria de fer -Eo...? algún polític per aquí?-, algú cal que la faci, com passa en tantes altres coses que ens manquen. Així que...:endavant, CAL!

Vam gaudir doblement perquè a part dels grups principatins (Mesclat i la D'harma) vam poder rebre l'alenada fresca de la música dels mallorquins Al-Mayurqa i els Antònia Font. Sempre reconforta conèixer aspectes desconeguts de la pròpia cultura (danses populars mallorquines al so dels Al-Mayurqa) i poder viure un temps tranquil pensant que la cultura contemporània i tradicional, malgrat arraconades fins i tot a casa nostra, segueixen cuejant.

Aquí si que es fa patent la discriminació i silenciament que sofreixen aquestes mostres locals de cultura universal de qualitat indiscutible. I no només en els territoris dominats per governs autonòmics saquejadors. El gust ja és una altra cosa. Per a mostra un botó:

Antònia Font - Viure sense tu


Ve al cas comentar que moltes de les cançons de Mesclat són versions de cançons de l'època de la cançó protesta que per pena de tothom segueixen ben vigents. Potser cal estar amatents i recordar què deia Fuster (entre d'altres, aguna cita no vé a cuento...però sortien a la mateixa font):

• Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.
• Ha de quedar clar que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida, ens la volen acorralar al reducte folclòric; i no, aqui hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua. O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai.
• Ser perseguit, és ja una victòria.

Aquesta última ens fa tenir idea de a quins nivells de indigenisme hem arribat a certes parts de la nació.