Dret de conquesta VS dret d'autodeterminació

Amb aquest article d'opinió (versió per imprimir) he arribat a la conclusió que el quid de l'enfrontament de la nació catalana amb els Estats on està falcada es resumeix en la disjuntiva que expressa el títol. Cadascú decidirà quin dret li sembla mès democràtic.

Traducció automàtica revisada:

Jordi Carbonell, de 82 anys, en un recent menjar amb els membres de la Peña Ignacio Agustí, va explicar com els sicaris de la dictadura el van torturar per parlar en català. Va ser el 1970, després de la declaració de Montserrat. Al presentar-se Carbonell a la comissaria de Via Laietana, a Barcelona, el policia li va demanar la filiació. Carbonell va respondre en català. L'agent li va dir: “Hable en español, por favor.” Carbonell va replicar: “Miri, entenc que els catalans tenim el dret de parlar en català a Catalunya, i com que no és un dret individual, com l'americana que duc posada, sinó col·lectiu, no puc renunciar a això, de manera que respondré en català.” Els altres que van parlar en castellà van sortir immediatament després d'obrir-los l'expedient. A Carbonell el van conduir al llòbrec soterrani de les tortures. Allí el van amenaçar, el van acorralar psicològicament i li van aplicar la cigonya.

La cigonya és un instrument de tortura usat ja per la Santa Inquisició. Consisteix en uns ferros que subjecten el cap, els canells i els turmells obligant a la víctima a romandre a la gatzoneta, totalment immobilitzat. Als pocs minuts, la víctima pateix fortíssimes enrampades, primer als músculs abdominals i rectals, després als pectorals, a les cervicals i a les extremitats. Amb el pas de les hores, aquestes enrampades provoquen un dolor continu i insofrible a l'abdomen i al recte. En tal situació, la víctima era copejada, patejada, cremada i mutilada a plaure pels sicaris del Sant Ofici.

Jordi Carbonell, primer director de la Gran Enciclopèdia Catalana i un referent en la defensa dels drets lingüístics de Catalunya, es va mantenir ferm. Va Seguir parlant en català. Llavors va aparèixer el policia “bo” que a la manera dels frares inquisitorials va voler debatre per a intentar convèncer-lo. El policia parlava en castellà, Carbonell en català. En un moment del debat, el policia va exclamar: “¡Pero usted no tiene en cuenta el derecho de conquista!” Carbonell va respondre: “Clar que no, per això estic aquí!”

Sense proposar-s'ho, el policia acabava de sintetitzar el problema que existeix entre els països de parla catalana i l'Estat espanyol. Els catalanoparlants (sic) no accepten el dret de conquesta que va esgrimir Felipe V en el preàmbul dels decrets de Nova Planta, pels quals abolia els regnes d'Aragó, València i Mallorca, creant l'Estat-nació com una ampliació de Castella.

Durant el setge de Barcelona per les tropes franco-castellanes el 1714, els barcelonins van votar per a decidir si es rendien o resistien. La noblesa i el clergat van triar rendició, també els militars. Però el braç popular va votar resistència. Llavors els militars, avergonyits, van repetir la votació i va sortir resistència. Van vèncer les tropes franco-castellanes, però la gesta del poble barceloní en defensa de les seves llibertats i de la seva nació “avant la letre” va ser comparada amb admiració pels francesos a la gesta dels saguntins enfront l'Imperi Romà.

Cada vegada que Catalunya està a punt de recobrar els seus drets nacionals, els vencedors esgrimeixen el dret de conquesta de Felipe V, encara quan no ho facin explícitament. A Catalunya es produeix una idèntica divisió entre els partidaris de la rendició i els partidaris de la resistència. Generalment les classes dominants són partidàries de la submissió i de reconèixer el dret de conquesta. Aquí tenim, per exemple, al PP dels països catalans (sic) que no només reconeix el dret de conquesta, sinó que intenta aplicar-lo amb l'ardor del convers. CIU i el PSC, si bé només de boca no ho reconeixen, venen la legitimitat pel corresponent plat de llentilles. Esquerra, amb una militància jove i en gran part immigrada, s'acosta més a l'actitud del braç popular, que va votar resistència. No oblidem que Villarroel, el militar que va fer la proclama de 1714 en la defensa de Barcelona, era gallec i el seu proclama deia: “Per la llibertat d'Espanya i de Catalunya vam combatre.” Els immigrants que s'han integrat a Catalunya són els principals (sic) defensors dels drets històrics de la nació catalana, perquè, al no haver sofert segles de repressió, consideren normal gaudir en català dels mateixos drets que gaudeixen en castellà.

Tenint en compte que va ser el poble qui va votar resistència, el dret de conquesta casa malament amb un sistema democràtic, en el qual es presumeix de governar en nom i per voluntat del poble. Per aquest motiu cada vegada que l'Estat-nació imposat per Felipe V desitja establir la democràcia, sorgeix el problema dels pobles que no accepten el dret de conquesta. I d'aquí també que els dirigents dels vencedors apliquin tot tipus d'argúcies per agitar el poble vencedor contra el vençut. Si encara així no aconsegueixen trencar la resistència, apliquen el dret de conquesta a canonades. Va ocórrer en la primera i en la segona República. Està ocorrent amb l'Estatut. Per això no em sorprenen el tejeréndum de Rajoy, els exabruptes de Rodríguez Ibarra o la marxa enrere de Rodríguez Zapatero. El que em sorprèn és que els dirigents nacionalistes catalans no hagin après cap lliçó de la història i segueixin desunits. Serà que els interessos pesen més que els principis. No obstant això, són els principis i no els interessos els que forgen una nació.

"El dret de conquesta".Pere Bonnin. www.eldebat.com, 27/3/2006

Força aclaridor, oi, companyes?

Salutacions.