L'abraçada de l'ós
Una abraçada pot ser quelcom agradable però l'abraçada de l'ós és aquella en què, després d'abraçar-te, el simpàtic omnívor et rebrega fins a la mort o la rendició.
Això és el que crec que fa el sociatisme del tarannà (i el de sempre); legitimar la conquesta i la farsa democràtica amb bona cara mentres fa proselitisme constitucionalista i fonamentalisme espanyolista tot i mostrar-se allunyat dels extrems.
La farsa és més accentuada si analitzem el paper dels seus ideals republicans en el marc d'una monarquia parlamentaria i el seu socialisme al dictat dels mercats. Tot un despropòsit...
Dilluns de derrota però sense caure amb el desànim em trobo amb la columna d'opinió de Pere Bonín al 'diari' Metro. Reflexions d'aquelles seves que tan m'agraden perquè recorden la dignitat de quan la nació no havia finat amb glòria. El tradueixo:
DIA DE REBAIXES - La nació catalana està perduda, per Pere Bonnín
La meitat dels catalans convocats han votat en el referèndum de l'Estatut. D'aquests, en números rodons, el 74% ha dit sí, el 21% ha dit no i el 5% ha votat en blanc. Els dirigents del sí no hi caben de goig. Els del no miren de compondre la desfeta. Però el més significatiu ha estat el procés de negociació.
La reacciò enfurismada dels representants de l'espanyolisme castellanitzant o, per abreviar, castenyolisme, m'han fet recordar la protesta de Guillem de Vinatea al rei Alfons III el Benigne, qui, per intrigues de sa segona esposa, Elionor de Castella, volia donar a l'infant Fernando, fill d'aquesta, nombroses ciutats i viles de Castelló, Alacant i València. Resumeixo a català actual: "Molt ens meravella del senyor rei i de tot son Consell que aitals donacions faceu i consentiu; car això no vol dir sinó toldre i separar el regne de València de la corona d'Aragó, car sense aquestes ciutats i viles València no seria res; per això nosaltres no ho consentim i ho contradirem." També li deia que el rei i el Consell es posaven en tal punt d'ésser traïdors, bé a Sa Majestat, bé al poble de Catalunya, i que no canviarien de parer tot i que els matés. La reina Elionor, tota irada i plorant, va dir: "Senyor (sic), esto no lo consentiría el rei (sic) Alfonso de Castilla, hermano nuestro, que el no los degollase todos." El rei català li va respondre: "Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella."
L'anècdota revela que de l'Edat Mitjana ençà la noblesa castellana volia apoderar-se de les terres catalanes i que la classe dirigent catalana, políticament babaua, perdia poder anteposant els interessos particulars als interessos nacionals. També ens demostra que alguns representants del poble, com Guillem de Vinatea, opten per la fidelitat nacional abans de cometre una traïció induïda per uns dirigents deslleials. L'any 1714 l'aliança franco-castellana va aprofitar la victòria de les armes per abolir la Corona d'Aragó i els estats que la formaven.
D'aleshores ençà, cada cop que els catalans han aixecat la veu per reclamar les llibertats arrabassades han rebut una ofensiva ferotge, com s'ha demostrat en el procés de negociació de l'Estatut. Manuel Fraga Iribarne, exministre de la dictadura franquista, fundador i president d'honor del PP, ho va dir ben clar: "Catalunya fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario". Els castenyols com Fraga ens diuen despectivament polonesos amb tota la raó. Catalunya, com Polònia, té una història malaurada. Polònia fou repartida entre dues potències veïnes l'any 177, i el 1795 l'estat polonès deixava d'existir. Catalunya ho fou l'any 1659, i el 1714 els estats catalans deixaven d'existir. Tant Catalunya com Polònia han estat víctimes d'una classe dirigent deslleial al país i servil als nous amos. L'himne comença dient "Polònia encara no està perduda". La nació catalana està perduda, almenys durant els propers anys, car el sí a l'estatut ha guanyat per majoria.
La Constitució de 1978, prohibint la federació de comunitats autònomes, fa impossible ressucitar els estats catalans. I els dirigents catalans, els que realment tenen pes i només cerquen el que en poden pescar, ja estan satisfets amb un estatut rebaixat. Peix al cove!
metro directe, dilluns 19 de juny de 2006
--
NOTA: En aquella època on posa Catalunya cal llegir PC. No la CA de les 4 províncies.
Fins quan restarà desactivada la necessària dignitat nacional després d'aquest Sí 'massiu'!? No ens podem permetre estar d'aqui uns segles explicant la renúncia que acabem de fer com a poble perquè ja no existirem, a aquest pas...serem una peça del museu dels pobles en les vitrines de l'Aldea Global Thematic Park.
Això és el que crec que fa el sociatisme del tarannà (i el de sempre); legitimar la conquesta i la farsa democràtica amb bona cara mentres fa proselitisme constitucionalista i fonamentalisme espanyolista tot i mostrar-se allunyat dels extrems.
La farsa és més accentuada si analitzem el paper dels seus ideals republicans en el marc d'una monarquia parlamentaria i el seu socialisme al dictat dels mercats. Tot un despropòsit...
Dilluns de derrota però sense caure amb el desànim em trobo amb la columna d'opinió de Pere Bonín al 'diari' Metro. Reflexions d'aquelles seves que tan m'agraden perquè recorden la dignitat de quan la nació no havia finat amb glòria. El tradueixo:
DIA DE REBAIXES - La nació catalana està perduda, per Pere Bonnín
La meitat dels catalans convocats han votat en el referèndum de l'Estatut. D'aquests, en números rodons, el 74% ha dit sí, el 21% ha dit no i el 5% ha votat en blanc. Els dirigents del sí no hi caben de goig. Els del no miren de compondre la desfeta. Però el més significatiu ha estat el procés de negociació.
La reacciò enfurismada dels representants de l'espanyolisme castellanitzant o, per abreviar, castenyolisme, m'han fet recordar la protesta de Guillem de Vinatea al rei Alfons III el Benigne, qui, per intrigues de sa segona esposa, Elionor de Castella, volia donar a l'infant Fernando, fill d'aquesta, nombroses ciutats i viles de Castelló, Alacant i València. Resumeixo a català actual: "Molt ens meravella del senyor rei i de tot son Consell que aitals donacions faceu i consentiu; car això no vol dir sinó toldre i separar el regne de València de la corona d'Aragó, car sense aquestes ciutats i viles València no seria res; per això nosaltres no ho consentim i ho contradirem." També li deia que el rei i el Consell es posaven en tal punt d'ésser traïdors, bé a Sa Majestat, bé al poble de Catalunya, i que no canviarien de parer tot i que els matés. La reina Elionor, tota irada i plorant, va dir: "Senyor (sic), esto no lo consentiría el rei (sic) Alfonso de Castilla, hermano nuestro, que el no los degollase todos." El rei català li va respondre: "Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella."
L'anècdota revela que de l'Edat Mitjana ençà la noblesa castellana volia apoderar-se de les terres catalanes i que la classe dirigent catalana, políticament babaua, perdia poder anteposant els interessos particulars als interessos nacionals. També ens demostra que alguns representants del poble, com Guillem de Vinatea, opten per la fidelitat nacional abans de cometre una traïció induïda per uns dirigents deslleials. L'any 1714 l'aliança franco-castellana va aprofitar la victòria de les armes per abolir la Corona d'Aragó i els estats que la formaven.
D'aleshores ençà, cada cop que els catalans han aixecat la veu per reclamar les llibertats arrabassades han rebut una ofensiva ferotge, com s'ha demostrat en el procés de negociació de l'Estatut. Manuel Fraga Iribarne, exministre de la dictadura franquista, fundador i president d'honor del PP, ho va dir ben clar: "Catalunya fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario". Els castenyols com Fraga ens diuen despectivament polonesos amb tota la raó. Catalunya, com Polònia, té una història malaurada. Polònia fou repartida entre dues potències veïnes l'any 177, i el 1795 l'estat polonès deixava d'existir. Catalunya ho fou l'any 1659, i el 1714 els estats catalans deixaven d'existir. Tant Catalunya com Polònia han estat víctimes d'una classe dirigent deslleial al país i servil als nous amos. L'himne comença dient "Polònia encara no està perduda". La nació catalana està perduda, almenys durant els propers anys, car el sí a l'estatut ha guanyat per majoria.
La Constitució de 1978, prohibint la federació de comunitats autònomes, fa impossible ressucitar els estats catalans. I els dirigents catalans, els que realment tenen pes i només cerquen el que en poden pescar, ja estan satisfets amb un estatut rebaixat. Peix al cove!
metro directe, dilluns 19 de juny de 2006
--
NOTA: En aquella època on posa Catalunya cal llegir PC. No la CA de les 4 províncies.
Fins quan restarà desactivada la necessària dignitat nacional després d'aquest Sí 'massiu'!? No ens podem permetre estar d'aqui uns segles explicant la renúncia que acabem de fer com a poble perquè ja no existirem, a aquest pas...serem una peça del museu dels pobles en les vitrines de l'Aldea Global Thematic Park.
posted by kapde at
12:22 a. m.
5 Comments:
Llavors els que hem votat sí no ens estimem Catalunya?? No ho crec. No cal ser un radical per estimar Catalunya i sentir-se'n part d'ella. I tampoc crec que la cultura catalana hagi de desaparèixer després d'això, ni tampoc ens extinguirem com a poble...
By
Anònim, at 21 de juny, 2006 19:06
No estic parlant de qui és més català ni de dir que els que heu votat sí us estimeu Catalunya com a província.
Per mi votar Sí significava legitimar un procés de renúncia com ha sigut el que hem viscut. Jo no vull estatuts que legitimin la dominació espanyola per la força, però era una etapa que calia cremar per veure de que anava aquest nou tarannà mesetari. Aquí l'hem cagat tots menys els espanyols, que se'ns han pixat.
Estratègicament és important que una part significativa del catalanisme s'hi hagi pronunciat en contra.
La meva posició es més radical ara vistes les mentides, il·legalitats i manipulacions de la campanya.
Però ara ja està, no cal dividir-se més entorn aquest afer. El temps demostrarà que aquest estatut no ens porta a més i que cal recompondre'ns i avançar cap a un escenari de no sotmetiment als dictàmens espanyols.
Crec que és més important que la independència el reconeixement com a poble, si som capaços d'això la resta ve rodada.
Només espero que aquest sí no aturi la reivindicació nacional que està reviscolant i signifiqui un "passi però no traguem més, hem d'anar més lluny". Però ja s'han esmerçat en deixar clar que això val per una generació. Jo no ho crec.
Salutacions "anonymous"
Trista condició la de qui viu sense saber quina és la seva pàtria!
PD: Potser serà interessant saber què van propiciar les rebaixes de gener llegint el llibre de memòries de Sanchez Llibre per no tornar a claudicar mai més. Si no ens passarà allò de "de renúncia en renúncia fins a la derrota final". Mira al País Valencià com n'estan d'extingits els catalans, sinó...
By
kapde, at 21 de juny, 2006 19:31
Aquí hi algun avançament d'aquesta perla de la història contemporània:
Sánchez-Llibre critica Mas pel seu pacte amb ZP en un llibre que es publica aquest dijous
Salutacions.
By
kapde, at 21 de juny, 2006 19:40
Hola kapde,
Espero que la frase "Trista condició la de qui viu sense saber quina és la seva pàtria!" no vagi per a mi...
T'asseguro que sóc catalana com la que més, però també tinc arrels fora d'aquí i això em fa no renunciar a la resta d'Espanya. Respecto les teves opinions encara que moltes no les comparteixo. Suposo que cadascú ho viu a la seva manera. Sí que et donaré la raó que en certs aspectes tampoc ens hem de deixar trepitjar i t'asseguro que jo no ho faig!
Salutacions.
PD: tant els que hem votat sí com els que han votat no almenys hem votat.
By
Anònim, at 21 de juny, 2006 19:50
La frase va per a qui es doni per al·ludida.
Jo tinc família a França i a Espanya i no per aixó vull que tots els francesos i espanyols siguin catalans.
Espanya és la raó de la força, igual que França, són estats genocides i antidemocràtics. La Constitución blinda la seva autoritat amb els tancs, i el Decreto de Nueva Planta segueix vigent i legítim. Justo derecho de conquista...tope progre.
La mediocritat que vivim ara és conseqüència dels 3 segles d'ocupació i especialment de la darrera atzagaiada violenta del feixisme espanyol: Franco.
L'estatut del 32 si que era el millor de la història! (Maragall mentider) i res comparable amb la plena sobirania estroncada el 1714. No se li pot dir democràcia i no donar la opció de recuperar la sobirania amb un just plebiscit.
No cal ser un radical per pensar així. Només cal una mica de dignitat, sentiment, sentit comú, esperit de crítica i no tenir fe cega en la legalitat establerta per la força.
Volem un país més lliure per que tots els espanyols i altres nacionalitats que hi convisquem ho fem en harmonia respectuosa envers els altres. Esperem que els territoris de parla catalana puguin gaudir de la mateixa llibertat que nosaltres segons les estructures que decideixin; car seguim sent germans i hem de ser solidaris amb les parts més maltractades de la nació. I ho aconseguirem per la via més pacífica i respectuosa que ens ho permeti.
Records a tota la teva família, d'aquí i d'allà.
By
kapde, at 21 de juny, 2006 23:06
Publica un comentari a l'entrada
<< Home