Jo no sóc espanyol
La lectura de tan sols del 1r capítol d'aquest llibre de converses escrit per Víctor Alexandre (Jo no sóc espanyol, ed. Proa) m'ha refrescat uns records-sentiment que havia oblidat, quasi.
He recordat les primeres classes de castellà a 1r d'EGB. De com se'm feia d'estrany allò de canviar de llengua i que es riguessin de mi en dir catalanades com "oliva" en comptes d'"aceituna" per haver-me saltat un dia de classe (val a dir que l'oliva és un dels símbols importants de la cultura espanyola, però poc hi entenia, jo, per aquell llavors car no em van adoctrinar ni en un sentit ni en l'altre, mons pares).
Anant més enrere ara entenc la marginació que vaig sentir a l'escola Metro (actualment Col.legi d'Educació Infantil i Primària Cavall Bernat), on vaig cursar P4 i sempre em vaig sentir desubicat. No només per un ús majoritari del castellà per influència de series de TV (com "V", que jo, per sort, no veia) i cançons populars que jo no coneixia (Com una que feia "Que llueva, que llueva, la virgen de la cueva...") sinó per la humiliació moral que va suposar per mi desfilar en no sé quina mena de celebració-malson per no sé quin motiu com a mariachi (la guitarra espanyola mida "S" em feia certa gràcia, val a dir, la música és un tema pendent dins de la meva formació, encara).
Val a dir que el barret de mexicà, que va restar penjat a la meva habitació durant la meva infància, era objecte recurrent de les meves pors en l'obscuritat prèvia al son, doncs era més fosc que la paret i em pensava que d'allà podien sortir-ne els monstres mentre intentava adormir-me amb els ulls ben oberts. Coses de nens...
Quan ja anava a l'escola Barcelona (a partir de P5) recordo un dia pel carrer que em vaig allunyar de mons pares i em vaig refugiar en el portal d'en Martí on una colla de joves em van preguntar si jo era espanyol o català. M'ho vaig haver de pensar ja que ningú m'havia dit mai què era. Ni els pares ni l'escola ni ningú. Vaig respondre que català despertant una gran alegria en aquell jovent (sort que no eren fatxes espanyolistes capaços de clavar una hòstia a un nen petit i a sons pares, per separatistes...com podria passar, encara avui, em temo, al País Valencià).
Així que avui he decidit trencar simbòlicament amb el meu passat infantitucional rebentant el mapa de comarques del principat que connectava elèctricament les comarques del principat amb els seus respectius noms encenent una bombeta quan l'encertaves. Un mapa on falten gran part de les comarques del meu país. Ja a 5è d'EGB hi havia quelcom que no em quadrava en tot allò, avui sé que és.
Va ser tal la crisi que inconscientment vaig viure en aquell curs que fins i tot vaig desobeir els deures de llegir 2 llibres dels quals se n'havia de fer un resum, capítol per capítol i entregar cap a final de curs. un era "Jim Botón y Lucas el maquinista" i l'altre que no recordo quin era però crec que era en català (suposo que per complir amb la quota lingüística preceptiva). Una cosa impensable en la meva trajectòria acadèmica...no entregar uns deures. Tant neguit que vaig passar el dia de l'entrega i no entenc, encara, com no se'm va reclamar res. Suposo que van entendre el fracàs del seu mètode pedagògic quant a la lectura o es van compadir d'un, en el fons, bon alumne.
Val a dir que el JimBotó ja el tenia abans de 5è regalat en català per mons pares per reis i tampoc el podia sofrir. I ara tinc la versió en català i castellà d'un llibre que no llegiré mai. No se per què no vaig aprofitar el que ja tenia a casa...ja se sap...el gremi d'editors...feia molta més força a les escoles que ara, quan tot just es comença a posar sentit comú en el tema dels llibres de text...
Aquest any es tanca un cicle en aquest aspecte també...estic recuperant el gust per la lectura (Mika Waltari, George Orwell, David Duran, Joan Fuster, Jordi Creus i Francesc Ribera...m'hi han ajudat, ara tinc interés per un tal Francesc Pujols, ja us n'explicaré coses més endavant...) durant tants anys perdut i posteriorment reprimit en haver de llegir textos tècnics indigeribles per motiu de la carrera i de motivacions autodidactes que no sé en què quedaran.
Salut i encert.
He recordat les primeres classes de castellà a 1r d'EGB. De com se'm feia d'estrany allò de canviar de llengua i que es riguessin de mi en dir catalanades com "oliva" en comptes d'"aceituna" per haver-me saltat un dia de classe (val a dir que l'oliva és un dels símbols importants de la cultura espanyola, però poc hi entenia, jo, per aquell llavors car no em van adoctrinar ni en un sentit ni en l'altre, mons pares).
Anant més enrere ara entenc la marginació que vaig sentir a l'escola Metro (actualment Col.legi d'Educació Infantil i Primària Cavall Bernat), on vaig cursar P4 i sempre em vaig sentir desubicat. No només per un ús majoritari del castellà per influència de series de TV (com "V", que jo, per sort, no veia) i cançons populars que jo no coneixia (Com una que feia "Que llueva, que llueva, la virgen de la cueva...") sinó per la humiliació moral que va suposar per mi desfilar en no sé quina mena de celebració-malson per no sé quin motiu com a mariachi (la guitarra espanyola mida "S" em feia certa gràcia, val a dir, la música és un tema pendent dins de la meva formació, encara).
Val a dir que el barret de mexicà, que va restar penjat a la meva habitació durant la meva infància, era objecte recurrent de les meves pors en l'obscuritat prèvia al son, doncs era més fosc que la paret i em pensava que d'allà podien sortir-ne els monstres mentre intentava adormir-me amb els ulls ben oberts. Coses de nens...
Quan ja anava a l'escola Barcelona (a partir de P5) recordo un dia pel carrer que em vaig allunyar de mons pares i em vaig refugiar en el portal d'en Martí on una colla de joves em van preguntar si jo era espanyol o català. M'ho vaig haver de pensar ja que ningú m'havia dit mai què era. Ni els pares ni l'escola ni ningú. Vaig respondre que català despertant una gran alegria en aquell jovent (sort que no eren fatxes espanyolistes capaços de clavar una hòstia a un nen petit i a sons pares, per separatistes...com podria passar, encara avui, em temo, al País Valencià).
Així que avui he decidit trencar simbòlicament amb el meu passat infantitucional rebentant el mapa de comarques del principat que connectava elèctricament les comarques del principat amb els seus respectius noms encenent una bombeta quan l'encertaves. Un mapa on falten gran part de les comarques del meu país. Ja a 5è d'EGB hi havia quelcom que no em quadrava en tot allò, avui sé que és.
Va ser tal la crisi que inconscientment vaig viure en aquell curs que fins i tot vaig desobeir els deures de llegir 2 llibres dels quals se n'havia de fer un resum, capítol per capítol i entregar cap a final de curs. un era "Jim Botón y Lucas el maquinista" i l'altre que no recordo quin era però crec que era en català (suposo que per complir amb la quota lingüística preceptiva). Una cosa impensable en la meva trajectòria acadèmica...no entregar uns deures. Tant neguit que vaig passar el dia de l'entrega i no entenc, encara, com no se'm va reclamar res. Suposo que van entendre el fracàs del seu mètode pedagògic quant a la lectura o es van compadir d'un, en el fons, bon alumne.
Val a dir que el JimBotó ja el tenia abans de 5è regalat en català per mons pares per reis i tampoc el podia sofrir. I ara tinc la versió en català i castellà d'un llibre que no llegiré mai. No se per què no vaig aprofitar el que ja tenia a casa...ja se sap...el gremi d'editors...feia molta més força a les escoles que ara, quan tot just es comença a posar sentit comú en el tema dels llibres de text...
Aquest any es tanca un cicle en aquest aspecte també...estic recuperant el gust per la lectura (Mika Waltari, George Orwell, David Duran, Joan Fuster, Jordi Creus i Francesc Ribera...m'hi han ajudat, ara tinc interés per un tal Francesc Pujols, ja us n'explicaré coses més endavant...) durant tants anys perdut i posteriorment reprimit en haver de llegir textos tècnics indigeribles per motiu de la carrera i de motivacions autodidactes que no sé en què quedaran.
Salut i encert.
posted by kapde at
4:39 p. m.
|
3 comments
