No et vols assabentar...

...que a Euskal Herria ténen les coses molt més clares que als Països Catalans i que mentre a nosaltres ens volen aixecar la camisa de nou i ens ténen dividits per fronteres que durant molts segles no van significar res perquè no existien; Allà parlen de territorialitat (reunificació), Sobirania, Pau i Democràcia trencant la legitimitat d'un sistema que té per objectiu la nostra anul·lació.

M'encanta sentir el PP i els populistes navarresos negant Euskal Herria. Car els bascos han aconseguit que es discuteixin les arrels del problema que compartim (si no coneixeu els trets del paralel·lisme llegiu "No mos fareu catalans"). Ni els bascos ni el PP van votar a favor de la Constitución Espan~ola. I els bascos són els més independents econòmicament de l'Estat. Ambdos van votar NO a la Constitución (aquesta que molts volen com a punt de partida per oblidar sobre què van fundar l'Estat).

Per què fa por votar NO, NO i NO (lectura imprescindible) a aqesta merda de llei orgànica ecspanyola malanomenada estatut? Per mi el Estatuto de Catalun~a és una extensió de la Constitución. I és la 1a vegada que se'm demana per aquest tema i vull deixar clara la meva negativa a aquest model d'Estat.

ERC està col·laborant a fer aquest pas en fals. Està massa emmamellada? o s'està comportant de manara intel·lectualment colonitzada amb el rotllo del vot nul? Està clar que el NO no és patrimoni del PP, només cal veure la misèria de signatures que van recollir al Principat. Els seus vots es sumarien als sobiranistes en comptes que al revés. No cal pedre temps en intentar desplegar aquest estatut. NO VAL LA PENA. Fins i tot ho reconeix el pijo ecosociata (o eco dels sociates) que va assumir per bo l'acord de la Moncloa just l'endemà sense saber-ne un borrall!

El vot nul és fugir d'estudi, el vot SI és el vot dels esclaus mesells que s'acontenten amb un amo bo i dels vells. Aquest referèndum només l'hauriem de votar el jovent, que som qui el sofrirem. Així com hi ha una edat mínima per començar a votar n'hi hauria d'haver una de màxima per no lligar les noves generacions amb el llast dels projectes polítics frustrats del passat.

I entre tanta crítica una mica d'humor..:



Fan goig aquests indicis de normalització humorística a Euskal Herria. Suposo que s'estan trencant tabús. Tot i que aquí són possibles des de fa més temps això no sembla fer-nos estar més a prop de la llibertat que ells. Hi ha quelcom que falla...

"De què serveix entrar a la ratera proclamant amb solemnitat
ridícula que no t'agrada el formatge qui hi ha al parany?"
Salvador Cardús i Ros

Salut i dignitat.

Defunció d'un camí

A vegades la gent es posa romàntica i es deixa portar per la malenconia i l'enyorança. Sobretot quan s'acaben les vacances; I més especialment quan són unes vacances bucòliques allunyat de la podrida capital i de qualsevol contacte amb la tecnologia.

Això em va passar quan vaig descobrir l'últim dia de vacances de setmana santa que la vella carretera de Coborriu havia estat asfaltada. Sacrificis implícits del progrés!...



Ja mai més podré gaudir de la baixada en bicicleta de la Serra de Sant Antoni esquivant les pedres i els reguerots de camí a Lles o al Molí del Salt. Ja mai més sentiré l'olor de la terra mullada per la pluja tornant d'una excursió a la vall de la Llosa.

Però els romàntics no ens hem de deixar endur per sentiments d'inferioritat ni petitesa i hem de saber trobar nous camins quan se'n moren de vells. Cal fer front amb treball i iniciativa a les dificultats d'un món complicat per la competitivitat i el canvi constant als quals ens aboca la bogeria col·lectiva (o potser la bogeria orquestrada per una minoria poderosa) per tal de poder evitar que segueixin asfaltant les muntanyes.

Així que ànims la gent que es veu superada per l'ofec del dia a dia. Els convido a que s'aturin a fer balanç de la seva vida, recapacitin i es marquin uns objectius de futur que satisfacin tant el seu cor com el seu cap (i si pot ser la seva butxaca).

Jo després d'aquesta fase inicial de reflexió i anàlisi que he començat amb el blog vull començar a treballar per fer el salt a l'acció i començar a lluitar de debó pel que em fa sentir viu: la nostra terra; Que també és la dels demés....però aquest tros només ens té a nosaltres.

"Recorreria a genollons
els indrets de tota la terra,
em fregaria amb terra els ulls
i menjaria només terra."

Vicent Andrés Estellés 

L'educació com a arma de lluita

En un post antic ja parlava sobre la pèrdua d'un dels valors més importants de la societat catalana a partir de la Guerra Civil Ecspanyola: l'educació. I és que no hi ha cap discussió filosòfico-política assenyada que no conclogui en algun moment que la clau d'un futur socialment avançat rau en l'educació.

La Generalitat del Principat ha retut homenatge a mestres (als pocs vius i a la resta també, suposo) de la República. Una llàstima que no me n'hagi assabentat perquè m'hagués agradat anar-hi. M'hagués agradat molt ser-hi. Que hi fòssim molts encara que les velletes i vellets morissin de l'emoció.

Suposo que la consideració de la Generalitat barrejada amb la inutilitat del seu blog d'actualitat on només hi anuncien partides millonàries que destinaran a qui sap què (ni qui s'ho llegeix i a qui li diuen res només xifres) han ajudat a fer perdurar la vida (i la memòria) dels herois més grans de la nació, els professors de la República. (Enllaça amb un interessantíssim article de l'avui, que adjunto al dessota per que quedi per a la posteritat.)

Salut i pedagogia.


L'educació com a arma de lluita (Carol Biosca)

MESTRES DE LA REPÚBLICA · Van dur a terme una gran tasca pedagògica fins al final de la guerra PRINCIPIS · Llibertat, laïcitat, catalanitat i coeducació RECONEIXEMENT · Avui se'ls ret homatge

L'Elvira Godàs -Lleida, 1917- no va fer mai carrera de mestra. Però, camí de complir els 90 anys, admet que ha acabat fent de la docència (de la "pedagogia", sent fidel a les seves paraules), el seu modus vivendi. I ho afirma sense recança, amb l'orgull de qui se sent satisfet amb la feina feta ("els nens sempre m'han estimat molt"), malgrat que la vida no li ho ha posat fàcil, i de qui ho ha donat tot per uns ideals convençuda del poder de l'educació com a motor d'igualtat i canvi social i de la necessitat de formar, per damunt de tot, "ciutadans lliures".

L'Elvira forma part del col·lectiu de mestres de la República, un conjunt de pedagogs que van revolucionar la pràctica docent, que van recuperar els nous corrents pedagògics de principis de segle enterrats durant la dictadura de Primo de Rivera i van anar més enllà, imprimint un segell propi que va esdevenir referent europeu. Un model basat en una educació integral vinculada a l'experiència de l'infant, que desterrava l'autoritarisme i l'adoctrinament religiós dominant i apostava de forma clara per la laïcitat, la coeducació i la llibertat.

L'Elvira, néta i filla de mestres, "nascuda" al Liceu Escolar de Lleida, una escola ja centenària fundada pel seu pare i que va destacar com a impulsora de la pedagogia moderna, va fer el batxillerat i la carrera de música. Però el 1937, el mateix any que l'escola va ser bombardejada per la Legió Còndor de les tropes feixistes, va superar un examen de Pompeu Fabra per convertir-se en mestra de la Generalitat, amb un certificat que l'acreditava també per fer docència en català, en un moment en què les escoles havien quedat buides perquè els homes estaven lluitant al front republicà.

Esperit republicà durant la guerra

Tot i les dificultats del moment, Godàs assegura que té "molt bons records" d'aquella època. "Hi havia molta llibertat perquè cadascú ensenyés segons el seu criteri, no hi havia controls, no hi havia inspectors, però tampoc feien falta -assegura-: Teníem una consciència molt clara del que s'havia de fer i un gran compromís amb la nostra tasca". Aquest compromís va permetre a les noves mestres continuar amb la tasca pedagògica de la República en plena Guerra Civil, uns anys durant els quals l'educació es va convertir en una eina més de lluita.

Modest Clavé -Anglesola (Urgell), 1911- es va iniciar en la docència els anys 1931-32, en plena República. Es va estrenar a l'escola del Carmel de Barcelona i posteriorment a les colònies d'estiu de Vallvidrera, on va conèixer la seva dona, també mestra, en una època en què els mestres feien "més pedagogia que instrucció", explica la seva filla, Maria Teresa Clavé. Un dels mètodes pedagògics de referència d'aquests mestres era el mètode Freinet, que prioritzava "les classes a l'aire lliure, l'aprenentatge de l'entorn natural" enfront de la lliçó magistral i el discurs memorístic.

Clavé recorda que les classes es feien en català i eren mixtes. El primer decret de bilingüisme, aprovat a finals d'abril del 1931 pel govern de l'Estat, quan era ministre d'Instrucció Pública el català Marcel·lí Domingo, va permetre introduir el català a les escoles de primària, que tímidament també van començar a fer els primers assajos de coeducació.

Aquest mestre, que va exercir en diverses escoles, recorda especialment les colònies d'estiu a l'Ametlla del Vallès, per on havien passat alguns artistes de renom de l'època amb les seves famílies, en unes estades que pagava la Generalitat a canvi que els nens rebessin algunes classes. Modest Clavé conserva d'aquest període algunes obres firmades per aquests artistes, com ara una escultura de Llauradó del bust de la seva dona i una làmina de Tubella.

La carrera de Clavé, com la de tants altres mestres republicans, es va veure truncada per la guerra el 1936, quan va haver de deixar la pedagogia activa per una escola d'armes on va instruir milicians republicans. Després va venir l'exili, dos anys "al camp de concentració" de la platja d'Argelès, al Rosselló, i tot un pelegrinatge fins que va poder escapar-se i tornar a Catalunya, si bé no tornaria a exercir de mestre fins a la mort del dictador.

Mestre i milicià de la cultura

Tomàs Bartrolí -la Pobla de Cérvoles (les Garrigues), 1913- va cursar els tres primers anys d'estudis de mestre, entre els anys 1928 i 1931, a l'Escola Normal (com s'anomenaven llavors les escoles de magisteri) de l'Estat, un període en què va forjar el seu ideari "catalanista i republicà". Amb la proclamació de la República, Catalunya va tenir una escola normal pròpia, batejada com a Escola Normal de la Generalitat, "amb gairebé les mateixes característiques que les estatals, però proporcionant assignatures de temàtica catalana", indica Bartrolí. L'adveniment de la República va tenir un "gran impacte" en aquells joves, recorda aquest mestre, un col·lectiu amb "un gran sentit cívic i patriòtic", que estaven "molt oberts a la realitat social del país i del món".

A Bartrolí li quedaven només dos anys de pràctiques per acabar els estudis i el juny del 1932 va obtenir el títol de mestre, però va continuar estudiant magisteri a l'Escola Normal de la Generalitat alhora que feia assignatures de filosofia i lletres a la universitat. Van ser en total set anys de formació i només va poder exercir de mestre durant l'any de pràctiques, perquè la Guerra Civil el va fer marxar a lluitar al bàndol republicà.
Però la seva tasca docent no va acabar aquí. Es va allistar a la Columna Mòbil Pablo Iglesias, formada en una caserna de Barcelona, on va fer d'oficinista amb un company seu, també mestre, fins que aquesta circumstància els va convertir en "milicians de la cultura". "En realitat, vam fer tasca cultural abans i després d'aquest canvi -relata Bartrolí-: Vam treballar molt ensenyant a llegir i escriure i en tasques culturals i recreatives per a la tropa".

Feina, lluita i homenatge

També van fer classes en escoles que s'havien quedat sense mestres en alguns dels llocs per on van passar, alhora que van muntar una "llar del combatent" amb diaris murals que penjaven a la paret, algun concurs de literatura i dibuix i sessions de cinema, entre altres activitats. També ajudaven a "escriure cartes i documents als soldats d'escassa cultura". Ho combinaven amb serveis de guàrdia, diürna i nocturna, fusell en mà.

Han passat molts anys des de llavors, en tots els casos amb un llarg exili pel mig, després del qual moltes d'aquestes històries han caigut en l'oblit. Els departaments de Governació i Educació, en col·laboració amb la revista Sàpiens i la cooperativa Abacus, reten avui un homenatge a aquests mestres al Petit Palau de la Música.

De l'Alt Urgell a la Cerdanya, un clam: Catalunya (Països Catalans) lliure! (I)

He trigat molts dies en poder reprendre l'escriptura d'aquest post. Potser perquè em temia la seva extensió...

El dia 11 de març vaig assistir a la Seu d'Urgell a un dels actes territorials de la CAL enmarcat en la campanya Per un futur sense límits, Països Catalans.

L'acte presentava la campanya i el discurs principal el va desenvolupar Oriol Junqueras, historiador i doctor en Història del Pensament Econòmic. És professor d'història a la UAB i deu ser dels millors ja que sabia captar l'atenció i donar càrrega dramàtica al què explicava.

Els eixos de la campanya us convido a conéixer-los en l'acte central. Aqui explico algunes de les anècdotes més interessants que va explicar durant la seva exposició i posterior torn de preguntes:

• La defensa de barcelona en xifres: vora 40.000 soldats regulars van assetjar una població civil de 35.000 membres.
  
• Resulta que la fita històrica de la pèrdua de la nostra sobirania no va ser cap regal als que per aquells llavors ja podem anomenar Espanyols (Ja que com a tal signava Felipe V). Perquè després diguin que els catalans som mesells i derrotistes...

• Vaig preguntar sobre la definició de les fronteres actuals del Principat. Després de la derrota de 1714 van venir uns anys foscos en què l'estatus polític de la nació catalana era una capitania, o sigui, pura i dura ocupació militar. No recordo ben bé per quants anys.
  
• Va parlar sobre la data en què va acabar la Inquisició. Sobre el periode de pugnes entre absolutisme i liberalisme sobre una reforma que va retallar les nostres fronteres a plaer. Aquí potser necessitaria repassar a fons història per redactar bé aquest punt però no disposo de temps...
  

• La batalla mediàtica: En Junqueras va explicar que la premsa més llegida per la militància d'esquerra resulta que és El Periódico. Tot i ser filosociata no arriba a ser-ho tant com el El B.O.E. Sociata (El País). Però resulta que els militants republicans usen un filtre especial per entendre els atacs a esquerra com a confirmació del que estàn fent bé.
• I es que els mitjans de comunicació són els exèrcits del segle XXI. I l'independentisme va coix en aquest sentit. Si no podem comparar la cobertura mediàtica que TVE3 va fer de la mani del 18-F, amb per exemple la que han fet avui amb la festa de Can Zam (i dic TVE3 perquè fixeu-vos en el paral·lelisme amb el reportatge de TVE). Ja se sap que una dia com el 18-F havia de ser "Un dia que quedi esborrat a la memòria de tothom", com digué, o bé per lapsus o bé per sarcasme, el capità de la selecció nacional catalana d'hoquei patins Ivan Tibau.
• I es que si són capaços de fer espanyolisme en català nosaltres també hem de guanyar-nos la classe obrera que vota sociatisme de cara a un futur plebiscit.
  

• La força burocràtica que vetlla per la unitat d'Ecspanya. En un moment donat del torn de preguntes va dir que així com hi ha qui lluita per la sobirania de la nació catalana (o per una part d'ella) hi ha 300.000 persones es lleven cada matí per mantenir la unitat d'Ecspanya.
• En un aquell moment ja m'imaginava que es tractava dels funcionaris. Però pocs dies després van sortir articles que reforçaven la tesi sobre els professionals de la servitud.
  

• I finalment l'espoli fiscal. Que ja no em queden forces per explicar perquè ja cansa...Si voleu us ho explico amb temps. Però quedeu-vos amb aquesta frase:

No s'ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d'aquella sembrada
continuen collint fruits.

(Al tall)

No deixaran anar tots els diners que els hi suposen els Països Catalans perquè si.

Continuarà...