Veient que Esquerra ha posat seny, per fi, i que defensarà la no conformitat amb l'estatut de la Moncloa; faré una reflexió sobre el vot negatiu ja que he trobat a faltar una argumentació raonada des de l'independentisme electoral català.Compatriotes,
La gent, en general, està poc polititzada i molta no entén la ideologia ni el programa dels partits (cada cop menys rellevant pels condicionants del sitema liberal de mercats globalitzats). Tampoc en coneix una aspecte molt important: els antecedents recents i els històrics. I el que és pitjor, des d'una òptica nacional, és que es té molt poca idea de les essències del conflicte català amb l'estat francès i, sobretot, amb l'espanyol.
Us faríeu creus de la gent que pensa que Espanya (com a estat-nació) és anterior a la nació catalana. Quan és sabut que Catalunya i els altres territoris de parla catalana estaven units culturalment (i 'associats' políticament) des de feia més segles que els que fa que Espanya els té colonitzats.
Qui no coneix la història està condemnat a repetir-la. Diuen...
L'estatut actual data del 1979. És, per dir-ho d'alguna manera, un apèndix de la
Constitución (de fet va ser possible demanar-lo per via d'una disposició de la carta magna d'aquesta, la seva,
nación una grande, libre e indivisible de todos los espan~oles). No deixa de ser, però, l'herència del franquisme, perquè incorpora les vicissituds de la dubtosa transició cap a la democràcia. Que va acabar en l'actual Estat en forma de monarquia parlamentaria. És curiós tenir un rei proclamat en ple segle XX...Tope retro. Però tope, tope...medieval-retro, diria jo...
L'anterior estatut data de 1931 i es va idear sense retallades des del Principat (de Catalunya). A Madrid les van efectuar (el 1932),
por justo derecho de conquista, suposo...Però sense la connivència dels polítics catalans (
no com ara). El que va truncar aquell avenç és que aquell fet, precisament, va ser un dels detonants que féu que l'Espanya uniformista i conservadora s'alcés en armes en un cop d'estat que va desembocar en la guerra civil. Amb la victòria del feixisme tot plegat va acabar en uns quants decennis de repressió retrocés i l'intent enèsim d'aniquilació de la col·lectivitat catalana.
El ciutadà mitjà d'avui dia deu estar fins els nassos de tant 'Estatut'. Sobretot si no entén que el que es discuteix és la relació entre part d'una nació (
la nostra) i Espanya. Els grans mitjans de comunicació no ajuden a fer un anàlisi en condicions de la conjuntura política i bombardegen amb declaracions i contradeclaracions de representants de les elits polítiques gairebé buides de contingut.
La campanya institucional pel referèndum de l'estatut es situa en la mateixa línia al llindar de la imparcialitat legal anunciant un espectacular salt en l'autogovern respecte a l'actual. Fer referència al present no és gaire bon punt de partida ja que després de 3 anys amb un ritme minvant de l'economia (socialment ni conta, es veu...) es volen passar per alt els creixents problemes que s'albiren en el futur proper en què estar sotmesos a un règim fiscal espoliatori ens condemna a unes misèries incertes.
Cal tenir clar que el nou
Estatuto de Catalun~a és una
Ley orgánica espanyola (apèndix de la
Constitución -de nou...-). No és, per tant, un acte de sobirania del Parlament de fireta que tenim. Ni molt menys del poble català, que no està ni tot ell representat en el Parlament que declarava el Principat com a nació.
Aquesta és una reforma d'estatut (no un nou estatut) que a penes canvia res de la relació amb Espanya. Només renegocia algunes competències. El text "pulit" que ha tornat de Madrid, previsiblement ha de regir la comunitat autònoma que encasella el Principat durant una generació més,
la nostra.
Les coses s'han fet desastrosament malament. La desconnexió entre polítics i societat ha sigut total tot i les iniciatives de participació del conseller eco-pijo-progre. Ha sigut un procés dirigit pels partits passant de la societat civil organitzada. Desapercebuda i adormida fins a les acaballes del procés, quan tot estava dat i beneït (tants anys de pujolisme és el que tenen...).
En el seu autisme institucional, els partits han fet un flac favor al poble tallant-se les ales abans d'anar a Madrid fiant-se de les promeses de 0-patatero i obeint les condicions del joc constitucional.
I el salt endavant que se suposava que seria ha resultat un pas endavant amb les sabates lligades.Mentrestant a Euskal Herria (la denominació de Terra Basca equivalent a Països Catalans, ambdós negats fins la sacietat pels uniformistes espanyols) amb l'adveniment de la fi d'E.T.A. es comença a dialogar pel tancament de l'època de violència i pel començament de l'època de pau en que els bascos i basques demanaran que siguin reconeguts com a poble i puguin exercir, com a tal, la seva sobirania. El famós dret de decidir tant temut pels 'demòcrates' espanyols.
Els bascos porten anys d'avantatge almenys en l'aspecte fiscal i ara parlen, ja, de sobirania i territorialitat (reconeixement de totes les comarques basques) mentre que els 'nostres' polítics discuteixen (
pidolen) les competències aeroportuàries.
Cal que ens preguntem quines renúncies han fet els catalans perquè el reconeixement dels Països Catalans sigui expressament prohibit en la Constitución mentre que el reconeixement de l'adhesió de la comunitat de Nafarroa (Navarra) amb els altres territoris de parla basca hi sigui contemplada...(almenys per no tornar-les a fer)
Quan als vots possibles, exceptuant els minoritari 'blanc' i 'nul' i també exceptuant
el previsiblement majoritari 'abstenció' (tan de bo no, o si), pot estar bé analitzar el 'si' i el 'no'.
El 'si' és el dels partits catalans de tota la vida. El dels regionalistes del cofoisme i del conformisme. Els del "quiero y no puedo". També és el dels sucursalistes espanyols. Els que deien que un 'no' al referèndum de la Constitución Europea significaria la fi del món i, en canvi, el 'si' significaria el reconeixement del català a instàncies europees. I encara esperem.
En el fons el 'si' també crec que és el del PP, que veu aquesta com a última oportunitat per mantenir atrapada Catalunya a Espanya almenys per uns anys més. No s'entén una oposició tan suïcida si no és que veuen les coses molt malament per a ells.
Quant al 'no'...Hi ha un no transversal contrari a acceptar un sostre baix d'autogovern per 25 anys més. Hi ha uns 'nos' perpetus, l'independentista revolucionari (que recordem que no té pràcticament representació política electoral als Països Catalans i si -tot i que il·legalitzada- a Euskal Herria). Hi ha 'nos' "de partit", com el d'ERC, que busca castigar el pacte de Mas amb Zapatero i hi ha un 'no' estratègic, que,
mirant a Euskadi, no està disposat a acceptar una segona Transició amb un País Basc fregant la sobirania i una Catalunya amb agència tributària tutelada...Aquest estatut, en cas d'aprovar-se serà una altra derrota dels catalans. I una pèrdua de temps ja que el llast de la Constitución farà que s'hagin de rediscutir molt traspassos de competències a instàncies del Tribunal Constitucional. Aquí qui hi guanya és Espanya, que ens tindrà lligats xuclant-nos impostos i abusant del territori per bastants anys més.
Per tant us convido a no conformar-nos, a estripar la baralla i a tornar a començar, que no ha estat res.
Salut i visca nosaltres.
"Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble"
Vicent Andrés Estellés
NOTA: Malgrat alguna inexactitud (ja que ho he escrit tot de cap) això és la meva percepció del moment en què ens trobem. Si voleu llegir més (encara) un anàlisi d'algú més experimentat:
http://www.tribunacatalana.cat/opinio.php?id=9208 i d'algú més erudit en dret constitucional
http://www.avui.cat/avui/diari/06/mai/09/191361.htm
