Canàries amiga

Ahir vaig conèixer, en Jorge (pronunciat "horje" amb la "h" lleu), el nom és en honor del patró del Principat. Un noi provinent de l'arxipèlag canari. Concretament de La Laguna (Tenerife). Vam parlar de moltes coses, va preguntar per l'estatut i per la pancarta dels Països Catalans al Camp Nou. Si, simpatitza amb el Barça. Li vaig dir que l'estatut, finalment, malament i que València és el un flanc del camp de batalla de l'espanyolisme dintre la nació catalana.

Ell opina que Espanya els beneficia, que si no serien Àfrica i estarien venint en patera; i que creu en el ZP. Jo vaig expressar el sentiment contrari exposant-li exemples avalats amb la història propers a la seva sensibilitat. En aquest cas sobre la docència, que és el motiu que l'ha dut a Barcelona, ciutat que admet agradar-li molt.

Li vaig dir que durant la república es va fer un avanç magnífic en educació. Obrint escoles en pobles on no n'hi havia i aplicant mètodes pedagògics que eren motiu d'admiració i estudi dels països estrangers, i que això, com moltes altres coses ho vam perdre perpetuant-nos en la mediocritat. Com diu dita oriental:

"La justícia sense poder està buida, però el poder sense justícia només és violència"
Miyamoto Musashi

Vaig descobrir que allí queden indígenes, els guanches, però que la seva força demogràfica ha anat minvant al llarg dels segles d'ocupació. Però els canaris ténen personalitat pròpia i un caràcter obert i càlid (sovint els confonen amb llatins i els costa que els hi lloguin un pis) que contrastava, ahir, amb el caràcter més nòrdic d'una noia igualadina que vaig conèixer en la mateixa trobada.

Ahir em vaig adonar que no em cal viatjar per conèixer món. Barcelona és un lloc magnífic per conèixer nacionalitats i maneres de pensar de tots els colors. Només cal sortir al carrer i parlar amb la gent. Tothom parla de política, que és la veu del sentiment col·lectiu. Fins i tot un home aventurer més gran, xilè, que se'ns va acoplar va dir que Espanya faria millor d'estar unida i no barallada per a defensar-se d'uns hipotètics atacs estrangers.

No li donaré gaire crèdit, primera, per la barrabasada que significaven les seves paraules i, segona, pel dubtós perfil ideològic que va mostrar en callar sobtadament quan el canari va dir que ell era socialista de socarel, sempre. La igualadina, com no, va llançar el crit al cel dient que els que ens volen units són els que ens separen.

Jo no vaig estar despert per afegir que la unitat no vol dir uniformisme i que estar junts significa, en gran mesura, estar barallats i estar separats no implica continuar enfrontats i no col·laborar mai més en res.

És el que té el vi de Sa Pobla, em va ennuvolar una mica el seny. Si, vam estar a la festa de St. Antoni, els foguerons de gràcia dintre del cicle tradicionàrius. La illa de Mallorca en una plaça de Gràcia. Magnífic. Mai m'havia sentit tant feliçment català com ahir, abrasat per les fogueres i escoltant els crits de la terra i el so de les ximbombes.

Finalment vull enllaçar un article que un canari amic va fer sobre l'estatut quan era el projecte que havia de fer trempar els catalans durant les vinents dècades. A ell també el feia trempar el projecte, com mostraré en els següents retalls. Però us convido a llegir-lo sencer.

L'article es titula "Visca l'estatut i força al canut". Per canàries corre la versió que el canut era una mena de cartera que es duia lligada al cinturó i que es colpejava en dir aquesta tradicional dita que nosaltres associem amb el sexe.

"Los catalanes me tienen contento. Sé que es peligroso manifestarlo en algunos ambientes, bares de fanáticos del Real Madrid sin ir más lejos, pero es así. Los detractores de lo catalán no han logrado variar mi independencia de criterio respecto a lo que es bueno y a lo que es malo. Y yo pienso que el estatuto es bueno para Catalunya y que es bueno para quien tiene que ser bueno, básicamente, para los catalanes.

(...)

El dinero que recauda Catalunya no saldrá de ahí más que el que se acuerde con el Estado y eso hará de la catalana una sociedad menos dependiente y pedigüeña.

(...)

Es bueno para los que defendemos la diversidad de facto y no de boquilla: el idioma catalán se consolidará porque será más oficial, es decir, la única forma real de protegerlo.

(...)

Encima es democrático, tiene el respaldo de la mayoría y legaliza lo evidente: que Catalunya es una nación. Y es una nación porque es una comunidad nacional diferenciada donde sus ciudadanos desarrollan un fuerte sentido de pertenencia a la misma. Una nación sin estado para ser más precisos. Hay muchas personas que no quieren distinguir una cosa de la otra, pero bueno, ese es su problema. Intelectualmente el asunto está resuelto hace tiempo, ahora que ...judicialmente no lo esté, todo el mundo sabe del retraso de la jurisprudencia. Qué le vamos a hacer, si en las facultades de derecho todavía está vigente el plan de estudios del año 49 o 50 ustedes me dirán.

(...)

Estamos todos. Y todo nos recuerda a la transición, pero no a la segunda, sino a la primera. Aquélla que no se terminó, aquélla que Carrillo y González lograron disuadir aireando el fantasma de la involución y del separatismo, desmovilizando a los obreros e inflando el presupuesto de cultura. Aunque éste sea otro escenario, la ruptura democrática tiene ahora otra oportunidad. Puede que los más jóvenes no sepan de qué hablo, pero algunos más viejos tenemos una espina clavada y nadie nos puede evitar el gusto que nos da observar el terrero.(...)

Paco Déniz Ramírez"

Gràcies Jorge, Gràcies Paco.