L'educació com a arma de lluita
En un post antic ja parlava sobre la pèrdua d'un dels valors més importants de la societat catalana a partir de la Guerra Civil Ecspanyola: l'educació. I és que no hi ha cap discussió filosòfico-política assenyada que no conclogui en algun moment que la clau d'un futur socialment avançat rau en l'educació.
La Generalitat del Principat ha retut homenatge a mestres (als pocs vius i a la resta també, suposo) de la República. Una llàstima que no me n'hagi assabentat perquè m'hagués agradat anar-hi. M'hagués agradat molt ser-hi. Que hi fòssim molts encara que les velletes i vellets morissin de l'emoció.
Suposo que la consideració de la Generalitat barrejada amb la inutilitat del seu blog d'actualitat on només hi anuncien partides millonàries que destinaran a qui sap què (ni qui s'ho llegeix i a qui li diuen res només xifres) han ajudat a fer perdurar la vida (i la memòria) dels herois més grans de la nació, els professors de la República. (Enllaça amb un interessantíssim article de l'avui, que adjunto al dessota per que quedi per a la posteritat.)
Salut i pedagogia.
L'educació com a arma de lluita (Carol Biosca)
MESTRES DE LA REPÚBLICA · Van dur a terme una gran tasca pedagògica fins al final de la guerra PRINCIPIS · Llibertat, laïcitat, catalanitat i coeducació RECONEIXEMENT · Avui se'ls ret homatge
L'Elvira Godàs -Lleida, 1917- no va fer mai carrera de mestra. Però, camí de complir els 90 anys, admet que ha acabat fent de la docència (de la "pedagogia", sent fidel a les seves paraules), el seu modus vivendi. I ho afirma sense recança, amb l'orgull de qui se sent satisfet amb la feina feta ("els nens sempre m'han estimat molt"), malgrat que la vida no li ho ha posat fàcil, i de qui ho ha donat tot per uns ideals convençuda del poder de l'educació com a motor d'igualtat i canvi social i de la necessitat de formar, per damunt de tot, "ciutadans lliures".
L'Elvira forma part del col·lectiu de mestres de la República, un conjunt de pedagogs que van revolucionar la pràctica docent, que van recuperar els nous corrents pedagògics de principis de segle enterrats durant la dictadura de Primo de Rivera i van anar més enllà, imprimint un segell propi que va esdevenir referent europeu. Un model basat en una educació integral vinculada a l'experiència de l'infant, que desterrava l'autoritarisme i l'adoctrinament religiós dominant i apostava de forma clara per la laïcitat, la coeducació i la llibertat.
L'Elvira, néta i filla de mestres, "nascuda" al Liceu Escolar de Lleida, una escola ja centenària fundada pel seu pare i que va destacar com a impulsora de la pedagogia moderna, va fer el batxillerat i la carrera de música. Però el 1937, el mateix any que l'escola va ser bombardejada per la Legió Còndor de les tropes feixistes, va superar un examen de Pompeu Fabra per convertir-se en mestra de la Generalitat, amb un certificat que l'acreditava també per fer docència en català, en un moment en què les escoles havien quedat buides perquè els homes estaven lluitant al front republicà.
Esperit republicà durant la guerra
Tot i les dificultats del moment, Godàs assegura que té "molt bons records" d'aquella època. "Hi havia molta llibertat perquè cadascú ensenyés segons el seu criteri, no hi havia controls, no hi havia inspectors, però tampoc feien falta -assegura-: Teníem una consciència molt clara del que s'havia de fer i un gran compromís amb la nostra tasca". Aquest compromís va permetre a les noves mestres continuar amb la tasca pedagògica de la República en plena Guerra Civil, uns anys durant els quals l'educació es va convertir en una eina més de lluita.
Modest Clavé -Anglesola (Urgell), 1911- es va iniciar en la docència els anys 1931-32, en plena República. Es va estrenar a l'escola del Carmel de Barcelona i posteriorment a les colònies d'estiu de Vallvidrera, on va conèixer la seva dona, també mestra, en una època en què els mestres feien "més pedagogia que instrucció", explica la seva filla, Maria Teresa Clavé. Un dels mètodes pedagògics de referència d'aquests mestres era el mètode Freinet, que prioritzava "les classes a l'aire lliure, l'aprenentatge de l'entorn natural" enfront de la lliçó magistral i el discurs memorístic.
Clavé recorda que les classes es feien en català i eren mixtes. El primer decret de bilingüisme, aprovat a finals d'abril del 1931 pel govern de l'Estat, quan era ministre d'Instrucció Pública el català Marcel·lí Domingo, va permetre introduir el català a les escoles de primària, que tímidament també van començar a fer els primers assajos de coeducació.
Aquest mestre, que va exercir en diverses escoles, recorda especialment les colònies d'estiu a l'Ametlla del Vallès, per on havien passat alguns artistes de renom de l'època amb les seves famílies, en unes estades que pagava la Generalitat a canvi que els nens rebessin algunes classes. Modest Clavé conserva d'aquest període algunes obres firmades per aquests artistes, com ara una escultura de Llauradó del bust de la seva dona i una làmina de Tubella.
La carrera de Clavé, com la de tants altres mestres republicans, es va veure truncada per la guerra el 1936, quan va haver de deixar la pedagogia activa per una escola d'armes on va instruir milicians republicans. Després va venir l'exili, dos anys "al camp de concentració" de la platja d'Argelès, al Rosselló, i tot un pelegrinatge fins que va poder escapar-se i tornar a Catalunya, si bé no tornaria a exercir de mestre fins a la mort del dictador.
Mestre i milicià de la cultura
Tomàs Bartrolí -la Pobla de Cérvoles (les Garrigues), 1913- va cursar els tres primers anys d'estudis de mestre, entre els anys 1928 i 1931, a l'Escola Normal (com s'anomenaven llavors les escoles de magisteri) de l'Estat, un període en què va forjar el seu ideari "catalanista i republicà". Amb la proclamació de la República, Catalunya va tenir una escola normal pròpia, batejada com a Escola Normal de la Generalitat, "amb gairebé les mateixes característiques que les estatals, però proporcionant assignatures de temàtica catalana", indica Bartrolí. L'adveniment de la República va tenir un "gran impacte" en aquells joves, recorda aquest mestre, un col·lectiu amb "un gran sentit cívic i patriòtic", que estaven "molt oberts a la realitat social del país i del món".
A Bartrolí li quedaven només dos anys de pràctiques per acabar els estudis i el juny del 1932 va obtenir el títol de mestre, però va continuar estudiant magisteri a l'Escola Normal de la Generalitat alhora que feia assignatures de filosofia i lletres a la universitat. Van ser en total set anys de formació i només va poder exercir de mestre durant l'any de pràctiques, perquè la Guerra Civil el va fer marxar a lluitar al bàndol republicà.
Però la seva tasca docent no va acabar aquí. Es va allistar a la Columna Mòbil Pablo Iglesias, formada en una caserna de Barcelona, on va fer d'oficinista amb un company seu, també mestre, fins que aquesta circumstància els va convertir en "milicians de la cultura". "En realitat, vam fer tasca cultural abans i després d'aquest canvi -relata Bartrolí-: Vam treballar molt ensenyant a llegir i escriure i en tasques culturals i recreatives per a la tropa".
Feina, lluita i homenatge
També van fer classes en escoles que s'havien quedat sense mestres en alguns dels llocs per on van passar, alhora que van muntar una "llar del combatent" amb diaris murals que penjaven a la paret, algun concurs de literatura i dibuix i sessions de cinema, entre altres activitats. També ajudaven a "escriure cartes i documents als soldats d'escassa cultura". Ho combinaven amb serveis de guàrdia, diürna i nocturna, fusell en mà.
Han passat molts anys des de llavors, en tots els casos amb un llarg exili pel mig, després del qual moltes d'aquestes històries han caigut en l'oblit. Els departaments de Governació i Educació, en col·laboració amb la revista Sàpiens i la cooperativa Abacus, reten avui un homenatge a aquests mestres al Petit Palau de la Música.
La Generalitat del Principat ha retut homenatge a mestres (als pocs vius i a la resta també, suposo) de la República. Una llàstima que no me n'hagi assabentat perquè m'hagués agradat anar-hi. M'hagués agradat molt ser-hi. Que hi fòssim molts encara que les velletes i vellets morissin de l'emoció.
Suposo que la consideració de la Generalitat barrejada amb la inutilitat del seu blog d'actualitat on només hi anuncien partides millonàries que destinaran a qui sap què (ni qui s'ho llegeix i a qui li diuen res només xifres) han ajudat a fer perdurar la vida (i la memòria) dels herois més grans de la nació, els professors de la República. (Enllaça amb un interessantíssim article de l'avui, que adjunto al dessota per que quedi per a la posteritat.)
Salut i pedagogia.
L'educació com a arma de lluita (Carol Biosca)
MESTRES DE LA REPÚBLICA · Van dur a terme una gran tasca pedagògica fins al final de la guerra PRINCIPIS · Llibertat, laïcitat, catalanitat i coeducació RECONEIXEMENT · Avui se'ls ret homatge
L'Elvira Godàs -Lleida, 1917- no va fer mai carrera de mestra. Però, camí de complir els 90 anys, admet que ha acabat fent de la docència (de la "pedagogia", sent fidel a les seves paraules), el seu modus vivendi. I ho afirma sense recança, amb l'orgull de qui se sent satisfet amb la feina feta ("els nens sempre m'han estimat molt"), malgrat que la vida no li ho ha posat fàcil, i de qui ho ha donat tot per uns ideals convençuda del poder de l'educació com a motor d'igualtat i canvi social i de la necessitat de formar, per damunt de tot, "ciutadans lliures".
L'Elvira forma part del col·lectiu de mestres de la República, un conjunt de pedagogs que van revolucionar la pràctica docent, que van recuperar els nous corrents pedagògics de principis de segle enterrats durant la dictadura de Primo de Rivera i van anar més enllà, imprimint un segell propi que va esdevenir referent europeu. Un model basat en una educació integral vinculada a l'experiència de l'infant, que desterrava l'autoritarisme i l'adoctrinament religiós dominant i apostava de forma clara per la laïcitat, la coeducació i la llibertat.
L'Elvira, néta i filla de mestres, "nascuda" al Liceu Escolar de Lleida, una escola ja centenària fundada pel seu pare i que va destacar com a impulsora de la pedagogia moderna, va fer el batxillerat i la carrera de música. Però el 1937, el mateix any que l'escola va ser bombardejada per la Legió Còndor de les tropes feixistes, va superar un examen de Pompeu Fabra per convertir-se en mestra de la Generalitat, amb un certificat que l'acreditava també per fer docència en català, en un moment en què les escoles havien quedat buides perquè els homes estaven lluitant al front republicà.
Esperit republicà durant la guerra
Tot i les dificultats del moment, Godàs assegura que té "molt bons records" d'aquella època. "Hi havia molta llibertat perquè cadascú ensenyés segons el seu criteri, no hi havia controls, no hi havia inspectors, però tampoc feien falta -assegura-: Teníem una consciència molt clara del que s'havia de fer i un gran compromís amb la nostra tasca". Aquest compromís va permetre a les noves mestres continuar amb la tasca pedagògica de la República en plena Guerra Civil, uns anys durant els quals l'educació es va convertir en una eina més de lluita.
Modest Clavé -Anglesola (Urgell), 1911- es va iniciar en la docència els anys 1931-32, en plena República. Es va estrenar a l'escola del Carmel de Barcelona i posteriorment a les colònies d'estiu de Vallvidrera, on va conèixer la seva dona, també mestra, en una època en què els mestres feien "més pedagogia que instrucció", explica la seva filla, Maria Teresa Clavé. Un dels mètodes pedagògics de referència d'aquests mestres era el mètode Freinet, que prioritzava "les classes a l'aire lliure, l'aprenentatge de l'entorn natural" enfront de la lliçó magistral i el discurs memorístic.
Clavé recorda que les classes es feien en català i eren mixtes. El primer decret de bilingüisme, aprovat a finals d'abril del 1931 pel govern de l'Estat, quan era ministre d'Instrucció Pública el català Marcel·lí Domingo, va permetre introduir el català a les escoles de primària, que tímidament també van començar a fer els primers assajos de coeducació.
Aquest mestre, que va exercir en diverses escoles, recorda especialment les colònies d'estiu a l'Ametlla del Vallès, per on havien passat alguns artistes de renom de l'època amb les seves famílies, en unes estades que pagava la Generalitat a canvi que els nens rebessin algunes classes. Modest Clavé conserva d'aquest període algunes obres firmades per aquests artistes, com ara una escultura de Llauradó del bust de la seva dona i una làmina de Tubella.
La carrera de Clavé, com la de tants altres mestres republicans, es va veure truncada per la guerra el 1936, quan va haver de deixar la pedagogia activa per una escola d'armes on va instruir milicians republicans. Després va venir l'exili, dos anys "al camp de concentració" de la platja d'Argelès, al Rosselló, i tot un pelegrinatge fins que va poder escapar-se i tornar a Catalunya, si bé no tornaria a exercir de mestre fins a la mort del dictador.
Mestre i milicià de la cultura
Tomàs Bartrolí -la Pobla de Cérvoles (les Garrigues), 1913- va cursar els tres primers anys d'estudis de mestre, entre els anys 1928 i 1931, a l'Escola Normal (com s'anomenaven llavors les escoles de magisteri) de l'Estat, un període en què va forjar el seu ideari "catalanista i republicà". Amb la proclamació de la República, Catalunya va tenir una escola normal pròpia, batejada com a Escola Normal de la Generalitat, "amb gairebé les mateixes característiques que les estatals, però proporcionant assignatures de temàtica catalana", indica Bartrolí. L'adveniment de la República va tenir un "gran impacte" en aquells joves, recorda aquest mestre, un col·lectiu amb "un gran sentit cívic i patriòtic", que estaven "molt oberts a la realitat social del país i del món".
A Bartrolí li quedaven només dos anys de pràctiques per acabar els estudis i el juny del 1932 va obtenir el títol de mestre, però va continuar estudiant magisteri a l'Escola Normal de la Generalitat alhora que feia assignatures de filosofia i lletres a la universitat. Van ser en total set anys de formació i només va poder exercir de mestre durant l'any de pràctiques, perquè la Guerra Civil el va fer marxar a lluitar al bàndol republicà.
Però la seva tasca docent no va acabar aquí. Es va allistar a la Columna Mòbil Pablo Iglesias, formada en una caserna de Barcelona, on va fer d'oficinista amb un company seu, també mestre, fins que aquesta circumstància els va convertir en "milicians de la cultura". "En realitat, vam fer tasca cultural abans i després d'aquest canvi -relata Bartrolí-: Vam treballar molt ensenyant a llegir i escriure i en tasques culturals i recreatives per a la tropa".
Feina, lluita i homenatge
També van fer classes en escoles que s'havien quedat sense mestres en alguns dels llocs per on van passar, alhora que van muntar una "llar del combatent" amb diaris murals que penjaven a la paret, algun concurs de literatura i dibuix i sessions de cinema, entre altres activitats. També ajudaven a "escriure cartes i documents als soldats d'escassa cultura". Ho combinaven amb serveis de guàrdia, diürna i nocturna, fusell en mà.
Han passat molts anys des de llavors, en tots els casos amb un llarg exili pel mig, després del qual moltes d'aquestes històries han caigut en l'oblit. Els departaments de Governació i Educació, en col·laboració amb la revista Sàpiens i la cooperativa Abacus, reten avui un homenatge a aquests mestres al Petit Palau de la Música.
posted by kapde at
12:03 a. m.
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home