Defunció d'un camí

A vegades la gent es posa romàntica i es deixa portar per la malenconia i l'enyorança. Sobretot quan s'acaben les vacances; I més especialment quan són unes vacances bucòliques allunyat de la podrida capital i de qualsevol contacte amb la tecnologia.

Això em va passar quan vaig descobrir l'últim dia de vacances de setmana santa que la vella carretera de Coborriu havia estat asfaltada. Sacrificis implícits del progrés!...



Ja mai més podré gaudir de la baixada en bicicleta de la Serra de Sant Antoni esquivant les pedres i els reguerots de camí a Lles o al Molí del Salt. Ja mai més sentiré l'olor de la terra mullada per la pluja tornant d'una excursió a la vall de la Llosa.

Però els romàntics no ens hem de deixar endur per sentiments d'inferioritat ni petitesa i hem de saber trobar nous camins quan se'n moren de vells. Cal fer front amb treball i iniciativa a les dificultats d'un món complicat per la competitivitat i el canvi constant als quals ens aboca la bogeria col·lectiva (o potser la bogeria orquestrada per una minoria poderosa) per tal de poder evitar que segueixin asfaltant les muntanyes.

Així que ànims la gent que es veu superada per l'ofec del dia a dia. Els convido a que s'aturin a fer balanç de la seva vida, recapacitin i es marquin uns objectius de futur que satisfacin tant el seu cor com el seu cap (i si pot ser la seva butxaca).

Jo després d'aquesta fase inicial de reflexió i anàlisi que he començat amb el blog vull començar a treballar per fer el salt a l'acció i començar a lluitar de debó pel que em fa sentir viu: la nostra terra; Que també és la dels demés....però aquest tros només ens té a nosaltres.

"Recorreria a genollons
els indrets de tota la terra,
em fregaria amb terra els ulls
i menjaria només terra."

Vicent Andrés Estellés