Jo no sóc espanyol
La lectura de tan sols del 1r capítol d'aquest llibre de converses escrit per Víctor Alexandre (Jo no sóc espanyol, ed. Proa) m'ha refrescat uns records-sentiment que havia oblidat, quasi.
He recordat les primeres classes de castellà a 1r d'EGB. De com se'm feia d'estrany allò de canviar de llengua i que es riguessin de mi en dir catalanades com "oliva" en comptes d'"aceituna" per haver-me saltat un dia de classe (val a dir que l'oliva és un dels símbols importants de la cultura espanyola, però poc hi entenia, jo, per aquell llavors car no em van adoctrinar ni en un sentit ni en l'altre, mons pares).
Anant més enrere ara entenc la marginació que vaig sentir a l'escola Metro (actualment Col.legi d'Educació Infantil i Primària Cavall Bernat), on vaig cursar P4 i sempre em vaig sentir desubicat. No només per un ús majoritari del castellà per influència de series de TV (com "V", que jo, per sort, no veia) i cançons populars que jo no coneixia (Com una que feia "Que llueva, que llueva, la virgen de la cueva...") sinó per la humiliació moral que va suposar per mi desfilar en no sé quina mena de celebració-malson per no sé quin motiu com a mariachi (la guitarra espanyola mida "S" em feia certa gràcia, val a dir, la música és un tema pendent dins de la meva formació, encara).
Val a dir que el barret de mexicà, que va restar penjat a la meva habitació durant la meva infància, era objecte recurrent de les meves pors en l'obscuritat prèvia al son, doncs era més fosc que la paret i em pensava que d'allà podien sortir-ne els monstres mentre intentava adormir-me amb els ulls ben oberts. Coses de nens...
Quan ja anava a l'escola Barcelona (a partir de P5) recordo un dia pel carrer que em vaig allunyar de mons pares i em vaig refugiar en el portal d'en Martí on una colla de joves em van preguntar si jo era espanyol o català. M'ho vaig haver de pensar ja que ningú m'havia dit mai què era. Ni els pares ni l'escola ni ningú. Vaig respondre que català despertant una gran alegria en aquell jovent (sort que no eren fatxes espanyolistes capaços de clavar una hòstia a un nen petit i a sons pares, per separatistes...com podria passar, encara avui, em temo, al País Valencià).
Així que avui he decidit trencar simbòlicament amb el meu passat infantitucional rebentant el mapa de comarques del principat que connectava elèctricament les comarques del principat amb els seus respectius noms encenent una bombeta quan l'encertaves. Un mapa on falten gran part de les comarques del meu país. Ja a 5è d'EGB hi havia quelcom que no em quadrava en tot allò, avui sé que és.
Va ser tal la crisi que inconscientment vaig viure en aquell curs que fins i tot vaig desobeir els deures de llegir 2 llibres dels quals se n'havia de fer un resum, capítol per capítol i entregar cap a final de curs. un era "Jim Botón y Lucas el maquinista" i l'altre que no recordo quin era però crec que era en català (suposo que per complir amb la quota lingüística preceptiva). Una cosa impensable en la meva trajectòria acadèmica...no entregar uns deures. Tant neguit que vaig passar el dia de l'entrega i no entenc, encara, com no se'm va reclamar res. Suposo que van entendre el fracàs del seu mètode pedagògic quant a la lectura o es van compadir d'un, en el fons, bon alumne.
Val a dir que el JimBotó ja el tenia abans de 5è regalat en català per mons pares per reis i tampoc el podia sofrir. I ara tinc la versió en català i castellà d'un llibre que no llegiré mai. No se per què no vaig aprofitar el que ja tenia a casa...ja se sap...el gremi d'editors...feia molta més força a les escoles que ara, quan tot just es comença a posar sentit comú en el tema dels llibres de text...
Aquest any es tanca un cicle en aquest aspecte també...estic recuperant el gust per la lectura (Mika Waltari, George Orwell, David Duran, Joan Fuster, Jordi Creus i Francesc Ribera...m'hi han ajudat, ara tinc interés per un tal Francesc Pujols, ja us n'explicaré coses més endavant...) durant tants anys perdut i posteriorment reprimit en haver de llegir textos tècnics indigeribles per motiu de la carrera i de motivacions autodidactes que no sé en què quedaran.
Salut i encert.
He recordat les primeres classes de castellà a 1r d'EGB. De com se'm feia d'estrany allò de canviar de llengua i que es riguessin de mi en dir catalanades com "oliva" en comptes d'"aceituna" per haver-me saltat un dia de classe (val a dir que l'oliva és un dels símbols importants de la cultura espanyola, però poc hi entenia, jo, per aquell llavors car no em van adoctrinar ni en un sentit ni en l'altre, mons pares).
Anant més enrere ara entenc la marginació que vaig sentir a l'escola Metro (actualment Col.legi d'Educació Infantil i Primària Cavall Bernat), on vaig cursar P4 i sempre em vaig sentir desubicat. No només per un ús majoritari del castellà per influència de series de TV (com "V", que jo, per sort, no veia) i cançons populars que jo no coneixia (Com una que feia "Que llueva, que llueva, la virgen de la cueva...") sinó per la humiliació moral que va suposar per mi desfilar en no sé quina mena de celebració-malson per no sé quin motiu com a mariachi (la guitarra espanyola mida "S" em feia certa gràcia, val a dir, la música és un tema pendent dins de la meva formació, encara).
Val a dir que el barret de mexicà, que va restar penjat a la meva habitació durant la meva infància, era objecte recurrent de les meves pors en l'obscuritat prèvia al son, doncs era més fosc que la paret i em pensava que d'allà podien sortir-ne els monstres mentre intentava adormir-me amb els ulls ben oberts. Coses de nens...
Quan ja anava a l'escola Barcelona (a partir de P5) recordo un dia pel carrer que em vaig allunyar de mons pares i em vaig refugiar en el portal d'en Martí on una colla de joves em van preguntar si jo era espanyol o català. M'ho vaig haver de pensar ja que ningú m'havia dit mai què era. Ni els pares ni l'escola ni ningú. Vaig respondre que català despertant una gran alegria en aquell jovent (sort que no eren fatxes espanyolistes capaços de clavar una hòstia a un nen petit i a sons pares, per separatistes...com podria passar, encara avui, em temo, al País Valencià).
Així que avui he decidit trencar simbòlicament amb el meu passat infantitucional rebentant el mapa de comarques del principat que connectava elèctricament les comarques del principat amb els seus respectius noms encenent una bombeta quan l'encertaves. Un mapa on falten gran part de les comarques del meu país. Ja a 5è d'EGB hi havia quelcom que no em quadrava en tot allò, avui sé que és.
Va ser tal la crisi que inconscientment vaig viure en aquell curs que fins i tot vaig desobeir els deures de llegir 2 llibres dels quals se n'havia de fer un resum, capítol per capítol i entregar cap a final de curs. un era "Jim Botón y Lucas el maquinista" i l'altre que no recordo quin era però crec que era en català (suposo que per complir amb la quota lingüística preceptiva). Una cosa impensable en la meva trajectòria acadèmica...no entregar uns deures. Tant neguit que vaig passar el dia de l'entrega i no entenc, encara, com no se'm va reclamar res. Suposo que van entendre el fracàs del seu mètode pedagògic quant a la lectura o es van compadir d'un, en el fons, bon alumne.
Val a dir que el JimBotó ja el tenia abans de 5è regalat en català per mons pares per reis i tampoc el podia sofrir. I ara tinc la versió en català i castellà d'un llibre que no llegiré mai. No se per què no vaig aprofitar el que ja tenia a casa...ja se sap...el gremi d'editors...feia molta més força a les escoles que ara, quan tot just es comença a posar sentit comú en el tema dels llibres de text...
Aquest any es tanca un cicle en aquest aspecte també...estic recuperant el gust per la lectura (Mika Waltari, George Orwell, David Duran, Joan Fuster, Jordi Creus i Francesc Ribera...m'hi han ajudat, ara tinc interés per un tal Francesc Pujols, ja us n'explicaré coses més endavant...) durant tants anys perdut i posteriorment reprimit en haver de llegir textos tècnics indigeribles per motiu de la carrera i de motivacions autodidactes que no sé en què quedaran.
Salut i encert.
posted by kapde at
4:39 p. m.
3 Comments:
Mussol, espero que no t'enfadis, pero no estic en absolut d'acord amb tu.
La riquesa cultural que ens ha aportat el simple fet de parlar dues llengües es brutal. Es normal que al principi costi (estic segur que el primer dia de classe d'anglès et vas sentir igual, oi?).
Estic molt content i orgullós de ser Espanyol i mallorquí, no rebutjo a cap de les dues identitats, perque crec que no son de cap manera excloents una de l'altra. Em sembla absurd dir que un andalús es més espanyol, o que un català o és menys. Evidenmten cada lloc té les seves característiques culturals, geogràfiques i econòmiques. Pero per mi això no és res dolent, tot el contrari, que més voldrien altres paîsos tenir la varietat cultural que té Espanya en un espai tan reduit.
A mi ningú me diu que no pugui parlar Català o Castella. Jo selecciono quan, on i com m'expresso.
Be, despres d'uns anys viatjant crec que la ment s'obre una mica... potser si a Espanya la gent tingués més costum de viatjar no existirien aquests i d'altres problemes de identitat. Per que ja es trist no poder dir que un es espanyol.
Jo soc espanyol, soy español, I'm spanish, Eu sou espanhol ;)
By
Anònim, at 03 de gener, 2006 15:20
Salut Quetzal!
No m'enfado. Una de les virtuts dels catalans és la tolerància i el respecte. Per això admetem el 25% de la immigració de l'estat sense conflictes racials.
Quant al bilingüisme. Si és tanta la riquesa que aporta...per què a Espanya no l'assumeixen? Per què només hem de ser bilingües nosaltres? Per què HAN HAGUT DE PROHIBIR-NOS LA LLENGUA tantes vegades?
Per què a la manifestació (concentració, perdó) d'avui a Salamanca han intentat agredir periodistes de l'Avui per parlar entre ells en català?
Per que la colla sardanista on ballava mon germà va haver-se de sentir de tot quan va anar a fer una exhibició a Madrid?
El bilingüisme acaba sent un conflicte de superioritats. Una persona pot ser bilingüe. Una societat no. Una acaba sent la llengua A i l'altra la B (la A domina la B) en l'ús vehicular de la societat. A Puerto Rico la gent demana l'escolarització en anglés per que la llengua A(nglès) és la dominant i és amb la que tindràn més possibilitats en un futur.
Quan una cultura t'acull has de respectar la seva llengua natural.
Després passa que IB3 i Canal9, atenent a questa realitat bilingüe només afavoreixen la inèrcia de la gent i l'avanç del castellà. I una valenciana ve a Barcelona i es sorpren de trobar tots els cartells en català...
Espanya ha tingut 3 segles per demostrar-nos que el seu projecte de "truita a la francesa" valia la pena. Les raons se us van acabant...
Aquest és un lloc obert a la conversa. No us talleu cap comentari constructiu.
By
kapde, at 03 de gener, 2006 16:40
Finalment puntualitzar que del que em queixo no és dels espanyols sinó dels espanyols que volen que també ho siguem.
By
kapde, at 03 de gener, 2006 23:21
Publica un comentari a l'entrada
<< Home