Ara mateix

Aquest és el nom d'un poema de Miquel Martí i Pol que, per la meva incultura, em va passar desapercebut (tot i recordar-ne amb gran fescor la part remarcada) en el concert de despedida de Brams el 7 de maig de 2005 (Sempremés peça 1 del CD 1):

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

També és el nom del grup que hereda de Brams, Aramateix, del qual s'espera disc aquest febrer.

Els Brams deien coses molt interessants tot i utòpiques i radicals, però potser com que el seu objectiu, segons ironitzen (o no), era inicialment aconseguir el beure gratis a les festes, cadascú que arribava a conèixe'l feia cas de les lletres en major o menor mesura (ja se sap que n'hi ha que opinen que no és rentable barrejar política i música).

En el llibre "Titot - 15 anys parint Brams", de Roger Escriche, s'expliquen un munt d'anècdotes divertidíssimes sobre la militancia del seu cantant i lletrista, en Francesc Ribera, la seva trajectoria amb el grup i l'esbojarrada festa que el va acompanyar durant tots aquests anys de Brams (després i també abans). També explica com l'acceptació que va tenir el disc "Aldea global thematic park" els va fer veure que havien de plegar ja que la gent esperava el de sempre i ells veien esgotada aquesta via.



A mi aquell disc també em va causar rebuig, inicialment, per les noves sonoritats que explorava. Però en motiu de la seva dissolució vaig redescobrir-lo ara aprecio amb enyor la qualitat de les seves lletres (i també músiques, a la fi). Algunes son de flagrant actualitat:

Lladres amb corbata,
estafadors legals,
ministres amb la bata
de les multinacionals.
Mossos amb tricorni,
tricornis fent de fiscals,
fiscals fent-se l'orni,
teatre als tribunals.

I si no observeu la gran cultura del president del Tribunal Suprem espanyol, Francisco José Hernando. Cagant-la equiparant l'aprenentatge del català amb el de les sevillanes i després corregint-se dient que en cap moment volia menystenir la llengua d'UNA comunitat autònoma (sic).

Quanta raó tenia Joan Fuster en dir que "Ha de quedar clar que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida, ens la volen acorralar al reducte folclòric; i no, aqui hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua. O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai."

Que la prudència no ens faci traïdors
que la pressa no ens faci entrebancar