Polonesos (i amb orgull)

No és gratuïta l'etiqueta de "polacos". I -de fet- té força mala llet. Però ens hem de saber riure de totes les coses. I més si venen de qui venen...

El nom d'aquest programa radiofònic i, des de fa un temps, televisiu és un exemple d'aquest desacomplexament que ens acompanyarà en aquests anys venidors i que ens durà irremeiablement, cap a un futur lliure de més contaminacions castellanes que les justes.

Polònia està aconseguint modificar el desequilibri de forces que hi havia entre els polítics i els periodistes. Ara, uns pocs periodistes irreductibles, han deixat d'anar a remolc de l'agenda mediàtica dels líders dels partits per donar vida a uns personatges que en certes ocasions superen als imitats. Això passa des del moment que en veure un polític vomitant paraules buides per les notícies deixes de sentir pena, ràbia o indiferència i rius recordant els tics que reconeixes en la imitació.

És una pena per la gent "apolítica", ja que es perden un programa capaç de fer riure més que el mític "3 estrelles". M'atreveixo a qualificar aquest programa com de qualitat, dignitat i intel·ligència catalanes. Per contraposar-ho amb algo lamentablement proper podriem anomenar el programa més recent dels Morancos, que només l'anunci fa vomitar. O les tan seves gales-pastel infumables de la TV1.

Polònia ha superat fa temps altres propostes com el Guinyol, tant en inspiració com en agudesa i intel·igència. El que més m'agrada és que també l'ha superat en l'aspecte de convertir en entranyables personatges menyspreables. Qui no havia arribat a tenir certa estima per l'amic Ansar?...Quan l'Aznar de debò és un dels personatges més miserables de la història recent d'aquesta Nación inventada d'on som ciutadans passatgerament...

Amb Franco els hi va costar una mica aconseguir el to. Al principi era un vellet entranyable, però al final han aconseguit fer gags sublims incorporant els trets de filldeputisme inherents al personatge. Ben fet! Es mereix que el recordem sense haver de plorar. Que el recordin plorant els 4 arreplegats nacional-catolicistes que s'han arrossegat aquests dies -i amb ells, la seva decadència- per les terres de ciment i asfalt en que han convertit l'horta valenciana.

Han hagut de desplegar tots els seus mitjans, han hagut de fer venir els predicadors de la secta més gran del món. Han hagut de posar els altaveus més potents perquè se senti des de ben lluny lo sols que estan i quants menys en són a mida que els temps canvien i els empenyen inexorablement a l'infern que es mereixen, la nostra llibertat. No són tants, ténen instruments potents, però. Només cal que construïm els nostres i els fem repicar més fort que els seus. L'humor n'és un.

Mort, Franco...mori el seu esperit. I visca l'humor!




PD: Ja espero el gag d'aquesta setmana dedicat al gran fill de puta del vaticà.