El temps que no existeix i el país que no existeix

Diuen que la vida no és temps, que la vida és vida...O moviment, també.

Com comprovareu, no tinc tanta vida per escriure com quan no treballava...Quina merda!...Però bé, he volgut passar per aquí a saludar i a donar una mica de moviment al blog.

Primer poso un video que segons la sensibilitat (o, millor dit, prejudicis) pot anar d'entranyable a "bizarre". És a dir: o bé pensareu "que lindo gatito!..." o bé que la televisió i civilització japoneses estan en greu decadència:



L'altre és de la manifestació aquella on, tot i la gran difusió que van fer els grans mitjans de comunicació, hi va anar tan poca gent i que no se sap ben bé què demanava però que dona la raó a tots els partits polítics:



Tots els catalans que podien haver-hi anat però van decidir no fer-ho perquè s'hi va afegir un partit polític o per no ser encasellats en les segones lectures que se n'han fet (que si antiPP, que si proEstatut...) hauran de prendre nota del seu error i moderar el seu posicionament polític, ja que el lema era ben clar i inequívoc. I no anar-hi ha sigut fer el joc a l'enemic.

Potser és massa esperar que els polítics en prenguin nota i no continuin en el seu joc autista. Cal que es preguntin si el Parlament de Catalunya pot reduir la nació catalana a Catalunya, cal que parin de jugar al "6 a traïció", cal que comencin a parlar clar (a part de català). I han d'entendre què demana el poble: si autogovern o autodeterminació. Si no ho fan, és que ells també estan al rengle de l'enemic.

No pot ser que continuïn fent política tal com criticava irònic Groucho Marx:

"La política és l'art de buscar problemes, trobar-los,
fer-ne un diagnòstic fals i aplicar-hi els remeis equivocats"

Des d'aquí, un país que no existeix (excepte en el cor de la gent), dedico el post a aquells que ja no troben raons per qüestionar els nostres arguments.