Política, el joc de les poltrones

La creixent abstenció electoral i descrèdit de la política van lligats a la sensació de que els polítics, en no poder decidir sobre un ampli espectre d'afers, volen governar massa aspectes de la nostra vida com a individus, hi ha la impressió generalitzada que ho podrien fer molt millor i, sobretot, sense tant paternalisme.

A més de no poder abordar tots els temes que ens afecten per la via democràtica, veure com les pugnes entre partits impedeix un avanç decidit del país desmoralitza la ciutadania i ens aboca, encara més, a l'endogàmica partitocràcia i el que és més important, a un futur gris-gris.

Els partits majoritaris tenen el monopoli representatiu i fan tot el possible perquè nous projectes i idees no tingun representació que els hi prengui quita de poder. La professionalització de la política i la utilització de tècniques de marketing de masses han buidat de tot sentit les ideologies. Gran part del poder econòmic no està a l'abast dels governs regionals. Amb prou feines ho esta dels estatals.

Els polítics catalans gestionen, disputen però no fan política. No els deixen i no fan res per poder-ho fer. Política és decidir sobre tot el que pugui afectar a la ciutadania, i després executar els canvis necessaris per dur a terme la voluntat del poble, no la dels polítics. Ni les d'unes oligarquies amigues dels poder.

Però l'Estat no els permet abordar aspectes fonamentals pels catalans com les llibertats col·lectives. Si sobre una cosa tan bàsica com el dret a decidir, que iguala a tots els ciutadans i els fa més lliures no se'n pot dir res, què hem de creure? L'autogovern és un eufemisme de la submissió. Els exèrcits espanyols ens van fer esclaus per espoliar-nos i ara volen donar a entendre que mai hem sigut sobirans i no té sentit tornar-ho a ser, per tant no hi hem d'aspirar. I mentres ens segueixen saquejant mantenint viva l'amenaça militar.

El que també perjudica greument la imatge de l'escenificació de democràcia espanyola són les conspiracions, quasi sempre adreçades als sectors de tendència catalanista mostrant una clar equilibri de poders colonial. El cas Carod, l'expulsió d'Esquerra del govern, la "retirada" de Maragall, aquest n'ha estat un any ple on ho han faltat els "entranyables" colaboracionistes, clar exponent de botiflerisme.

Sobretot deslegitima molt als polítics veure com els diferents partits prefereixen no defensar-se i anar a la una en els moments importants i prefereixen alimentar la batalla electoral. Això dóna una pèssima imatge de país. Més aviat dóna una imatge de país inexistent. Ja ni parlem de la manca de transparènia de les institucions i el risc de corrupció que això comporta...

Els catalans veiem com, en comptes de lluitar per la recuperació de les llibertats del nostre poble -que no tenien igual en la seva època-, els polítics s'acontenten amb una parcel·la de poder per gestionar i la resta se'ls en fot. La qüestió és disputar-se les poltrones, repartir-se-les i que el circ mediàtic al seu voltant no s'aturi. I els partits que mostren una mínima voluntat de canvi són vilipendiats i sotmesos a la fúria mediàtica dels mitjans sotmesos.

Amb una punynent i sorneguera crítica escenifica el que he exposat el darrer gag de l'especial Polònia del referèndum de l'Estatut. Veieu-ho fins al final:

"Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres."
Joan Fuster